Quan la vida molesta a la Ronda de Sant Antoni

Des que el govern de Jaume Collboni ha executat la tímida pacificació de la Ronda de Sant Antoni, l’espai públic s’ha omplert de vida. Els infants dels barris del Raval i de Sant Antoni juguen als jocs de la plaça del Pes de la Palla, la gent gran hi passeja i descansa, i molts veïns i veïnes en gaudeixen.

També és cert que s’hi desenvolupen usos que poden resultar incòmodes o inadequats, però això forma part de la complexitat de l’espai públic, que mai no és immaculat i asèptic.

Des d’aleshores s’ha iniciat una campanya de desprestigi de la nova Ronda, arrelada en la disputa sobre la concepció i els usos del carrer. Els arguments són els mateixos que es fan servir per vilipendiar les superilles i les pacificacions en general, i se sostenen en la suposada degradació de l’espai.

És una idea que, partint de les queixes reals d’alguns veïns, ha estat amplificada per mitjans de comunicació més interessats en alimentar la polèmica que a analitzar-la amb rigor.

Quan es parla de la suposada degradació de la Ronda de Sant Antoni, sovint es fa referència a la presència de persones sense llar, a la brutícia o a la utilització del carrer com a punt de trobada massiu. Tanmateix, molts articles il·lustraven aquests relats amb fotografies d’infants i joves jugant a pilota. És evident que una colla de nois i noies ocupant el carrer pot ser molest, i que la brutícia és desagradable i problemàtica, però la presència de persones sense llar no és un deteriorament: és el reflex de la ciutat on vivim i de la manca de respostes a la cruel crisi habitacional global. El problema no és la vida al carrer sinó la manca de recursos i oportunitats.

En qualsevol cas, els fets que he citat no poden ser qualificats com a degradació.

Ben al contrari: malgrat la precària pacificació de la Ronda, avui hi ha menys brutícia i pol·lució, menys oli i benzina, i més veïns i veïnes que es reconeixen i viuen la ciutat. En definitiva, hi ha més vida.

Per a algunes persones, aquesta vida, és incòmoda. Hi ha qui voldria que les persones sense llar es refugiessin discretament en biblioteques de dia, que el jovent del Raval no sortís dels carrers del seu barri, o que les famílies que viuen en pisos petits i precaris no ocupessin l’espai comú.

Si la nova Ronda està bruta, cal netejar-la amb escombres, fregalls i la maquinària de les brigades municipals, però no desplaçant els infants de la pilota. Si hi ha persones sense llar, cal atendre-les segons les seves necessitats i no en funció del malestar dels altres. I si hi ha una sobreocupació infantil i juvenil de l’espai públic, la resposta no ha de ser desallotjar-los, sinó que ha de ser continuar reduint lloc als vehicles privats, perquè la sobreocupació només evidencia que els joves necessiten més espai per créixer i desenvolupar-se amb dignitat.

La polèmica sobre la Ronda Sant Antoni s'alimenta i alimenta l’estigma que recau sobre el Raval.

Cal frenar l’espiral reaccionària que associa pobresa amb brutícia i incivisme i que, de manera implícita o no, ho vincula amb col.lectius d'origen divers. L'espiral reaccionària desfermada a la Ronda de Sant Antoni és racista.

Quan un carrer es pacifica i té èxit, el seu ús reflecteix la ciutat.

Cal gestionar-lo perquè ningú se senti exclòs, però mai amputar la vida que hi ha florit.

Notícies relacionades

¿Un pacte o un pla?

Els efectes de la mili que s’estén

Enviar la policia a desallotjar joves que juguen a futbol és propi d’una ciutat insensible i inhumana, que vulnera el dret al joc dels infants i que no i que no protegeix la diversitat, fent el joc a la dreta i l'extrema dreta.

Necessitem un govern que posi la vida i la infància al centre, i que no les vulgui relegar allà on no molestin. Estimar el Raval vol dir potenciar la vida comunitària i diversa a la Ronda de Sant Antoni, i no pas desincentivar-la.