¿La ciutadania se sent protegida?

En un excel·lent article de Lucía Abadías, publicat en aquest diari a conseqüència del desastre de la dana, es demanava "¿qui té la competència de gestionar una catàstrofe?", explicant que "davant les imatges de pobles sencers arrasats per l’aigua i el llot, polítics i usuaris de les xarxes exigien sense pausa la declaració de l’estat d’alarma, la presa del poder pel Govern espanyol i fins i tot el desplegament massiu de l’Exèrcit mentre sembraven dubtes sobre l’eficàcia de l’Administració pública sota el lema de “només el poble salva el poble”".

Enmig d’aquesta tragèdia, les professions col·legiades tornen a mostrar el seu compromís social. Els notaris, a les seves demarcacions, estan disposats a posar en marxa el protocol d’actuació d’emergències, que van preparar arran del volcà de la Palma i que van activar amb la tragèdia de la dana. De la mateixa manera, l’advocacia i la procura reafirmen en cada emergència la voluntat d’acompanyar la ciutadania més enllà dels tribunals. Alhora, els registradors han activat el Portal Registral d’Emergències (PRE) perquè els afectats puguin localitzar amb precisió les seves finques i accedir a notes simples, com ja van fer davant el volcà de La Palma o les inundacions del País Valencià. I el Col·legi de l’Advocacia de Lugo ha creat un servei d’assessorament gratuït a víctimes d’incendis. Tots de franc i amb vocació de servei públic.

Així, en totes aquestes professions batega un mateix compromís: la certesa que la seva tasca compleix una funció social que transcendeix els despatxos. No s’esgota en la signatura d’escriptures, la defensa de drets o la custòdia de registres; per contra, es prolonga –solidària i silenciosa– a cada oficina improvisada, en cada gest d’acompanyament, en cada resposta immediata davant l’adversitat. En definitiva, constitueixen un suport invisible de la societat quan aquesta és castigada per la tragèdia.

El president del Govern, Pedro Sánchez, ha anunciat un pacte d’estat davant situacions d’emergència, com ara els incendis que aquests dies arrasen bona part del territori. Sens dubte, una iniciativa que mereix suport unànime. Sorgeix, però, una pregunta incòmoda: ¿potser l’Estat i les comunitats autònomes afectades es mostren realment impotents per combatre amb eficàcia la magnitud d’aquests focs?

Resulta significatiu que molts dels testimonis recollits pels mitjans de comunicació transmetin la mateixa sensació: veïns que se senten sols i abandonats davant l’avançament del foc. I aquí s’obre la veritable esquerda: la percepció d’abandonament contrasta amb el desplegament de recursos gairebé il·limitats de l’Estat i de les comunitats autònomes, fet que palesa que no n’hi ha prou amb reaccionar davant l’emergència. El que cal és coordinació, planificació i, sobretot, una política de prevenció que no es limiti a apedaçar cada estiu el que es va arrasar en l’anterior. Perquè, si no és així, l’anunciat pacte d’estat corre el risc de convertir-se en un nou compromís solemne que es recorda només quan la cendra torna a cobrir la terra.

Tanmateix, la percepció de deixadesa xoca amb un desplegament evident de recursos. A banda de la signatura d’un pacte d’estat i dels protocols destinats a fer més eficaç l’actuació de les administracions en situacions d’emergència, ¿per què una part de la ciutadania –entre la qual m’incloc– té la sensació que els nostres responsables polítics, siguin del signe que siguin, semblen més preocupats per l’enfrontament dialèctic i el rèdit partidista que per treballar en favor de l’interès general? En moments tan difícils, el que se n’espera és que uneixin esforços per pal·liar el drama de milers de famílies afectades i deixin de banda, almenys temporalment, qualsevol rivalitat política.

Notícies relacionades

Eliska i la seva lluita per un somni

Mèxic, magatzem de migrants

Aquesta és la grandesa d’un estat de dret i els nostres representants polítics, Govern central i autonòmics i les oposicions respectives han de fer confiança a la ciutadania i deixar la contesa política aparcada transitòriament i abocar tots els esforços en l’ajuda als ciutadans.

Recordant Shakespeare, "hi ha persones que neixen grans, d’altres que construeixen la seva pròpia grandesa i hi ha persones a qui la grandesa els va gran". Només demano als nostres representants públics que contribueixin a la grandesa del nostre estat de dret. La ciutadania s’ho mereix.