¿Pot ser salvat aquest país?

He començat aquest article sense posar cometes, però el cas és que les hauria de posar, perquè les paraules són de Martin Mayer, el gran escriptor i periodista que va morir el 2019 als 91 anys a Shelter Island, Nova York. En la seva investigació sobre la crisi i saqueig de les caixes d’estalvis dels Estats Units als anys vuitanta del segle passat, que van conduir a la socialització de pèrdues per valor de 500.000 milions de dòlars (The Greatest-Ever Bank Robbery. The collapse of the savings and loan industry o El mayor robo de un banco. El colapso de la industria de cajas de ahorro) es va fer aquesta pregunta que s’ha apuntat. "¿Pot ser salvat aquest país?". Vet aquí la resposta: "L’aspecte d’aquesta història que projecta l’ombra més llarga i més alarmant és com de baix han caigut els nivells de comportament professional. En un horitzó de curt termini, el terror està en l’estupidesa. Tan tard com el 1986, pagar pels errors comesos honestament i sense intel·ligència el 1981 i 1982 podria haver costat una xifra per sota de 20.000 milions de dòlars. El 1989, el preu era probablement una mica menys de 200.000 milions de dòlars. La decisió d’aquell any d’estructurar el pla de rescat en termes burocràtics i de posar-los en mans dels buròcrates veterans va duplicar la pèrdua definitiva...". Van ser, segons s’ha assenyalat, 500.000 milions de dòlars.

En la catàstrofe del foc de l’agost del 2025, deu mesos després del que han patit els espanyols amb l’aigua per la dana de València, no hem trobat més que el que hem sembrat. "És la crònica d’una foguera gegant anunciada", diu un bomber forestal de Madrid, que porta, ara, en vaga juntament amb un grup dels seus companys, des del 2023. Sí, no es tracta d’una errata. D’altres, treballadors de l’empresa Tragsa (de capital públic, on són col·locats els polítics) de Madrid, fan vaga des del 15 de juliol del 2025. El que ha passat, reduït a una d’aquestes formidables imatges dels vídeos que valen més que mil paraules, això és, les dones i homes que agafaven aquests dies les galledes d’aigua i treien les mànegues per combatre els incendis, es podria sintetitzar en cinc punts.

Reducció dels fons

En els últims tretze anys, entre el 2012 i el 2025, la inversió pública o els fons destinats per l’Administració de l’Estat i les comunitats autònomes a prevenció d’incendis s’ha reduït de 364 a 176 milions d’euros. És a dir, s’ha emportat la palma de la inversió pública forestal (cura global dels boscos). El segueix per ordre el maltractament a què hem sotmès els bombers forestals, als quals hem negat salaris dignes i condicions de treball estables. Els hem menyspreat a ells i les seves professions. I ells s’han mobilitzat i han intentat canviar les condicions de treball a l’antiga: a través de l’antic sindicalisme del segle XIX, per dir-ho així.

Notícies relacionades

Les aliances necessàries en emergència

Crema el que és públic

En el següent lloc hem d’esmentar els prejudicis neoliberals en matèria de política econòmica tan arrelats en les últimes dècades (amb bonificacions d’impostos, per exemple), aquests prejudicis que retallen la inversió pública, que suposen una sistemàtica estratègia d’abaratiment del que destinem a alguns dels béns que necessitem protegir: la nostra natura.

Hem d’afegir, lògicament, en matèria de polítiques estructurals la ignorància cap al canvi climàtic. Ho hem vist en la dana de València i sembla increïble que hagin passat només set mesos i a la catàstrofe de l’aigua l’hagi seguit la catàstrofe del foc. Hi pot haver piròmans, és clar, però el que fa la natura quan l’espurna ha evolucionat com a reguera de pólvora ja he començat a saber d’on procedeix. I per últim i cinquè lloc, la incompetència. Tal com deia Martin Mayer, és difícil de calibrar com de baix han caigut els nivells professionals en aquest país.