El dilema de les dues cares

La frase és de Lincoln, o així ho crec, atès que les citacions del president més mític dels Estats Units són tant abundants com difícilment comprovables. Passa amb Lincoln el mateix que amb Churchill o, en versió casolana, amb Josep Pla, que atorguen categoria a qualsevol frase que acompanyi el seu nom. Sigui certa, doncs, o ben trobada, recupero una frase de Lincoln que il·lustra el sentit d’aquest article: "Un dilema és un polític tractant de salvar les seves dues cares a la vegada". Si l’aforisme és cert, devia respondre al dilema real que va plantejar, i sobre el qual s’ha escrit a bastament: ¿com acabar amb l’esclavitud sense fer un dany irreparable a la Constitució i als fonaments de la República Americana? És ben sabut que va trobar la resposta...

De retorn a la frase atorgada a Lincoln, parlem dels polítics que intenten salvar les dues cares, sempre contradictòries l’una amb l’altra. I, sota inspiració de la impactant entrevista a l’advocat Gonzalo Boye en La Razón, situo el nom de Pedro Sánchez en la diana. Les dues cares... La primera decora el relat construït i publicitat des de les pròpies files: és el polític honest, disposat a lluitar contra les fúries reaccionàries, resilient davant del mal, activador de canvis històrics a Espanya i facilitador de la comprensió de les nacions perifèriques en l’entramat espanyol. Ras i curt, un estadista i un salvador. És aquesta cara la que s’ha convertit en el dogma de fe que repeteixen els seus acòlits com si fos una lletania bíblica. De fet, la dualitat que presenten és descarnada: o Sánchez o l’abisme.

Però l’altra cara de Sánchez –sostinguda per la seva natural tendència a no complir cap pacte– té tantes arestes fosques que converteix el salvador en un simple supervivent, i l’estadista, en un oportunista. Agafo les paraules de Boye, que recorden una altra citació de Lincoln: "Un estadista posa primer el país i després la persona. Però aquí no governa un estadista". L’advocat fa referència als problemes judicials que rodegen el president i que, segons els pronòstics, empitjoraran després de l’estiu, i a la feblesa política consegüent. I rebla: "governar així no és governar, és mantenir-se en el càrrec". Però el més important que denuncia Boye és el risc per a la democràcia que representen les tres lleis que Sánchez vol tirar endavant: la llei Bolaños, que entre altres coses implica que els fiscals portin la instrucció; l’anomenada popularment llei Begoña, que es carrega de facto l’instrument de l’acusació particular, i la llei que pretén el control dels mitjans de comunicació. I tot ho vol fer al bell mig d’una enorme crisi política, rodejat de problemes judicials, amb la credibilitat sota mínims, i amb l’enorme escàndol de tenir el fiscal general assegut al banc dels acusats. És a dir, tres reformes macro que haurien d’exigir un altíssim consens polític i parlamentari, i alhora demanar un temps menys tumultuós. I, tanmateix, aquestes reformes, que són substancials en un estat de dret, el govern les planteja ipso facto, gairebé amb fòrceps i maquillades com reformes "progressistes".

Notícies relacionades

Un problema europeu

Rosalía ha de denunciar

Tot plegat, un gran disbarat que va més enllà de l’escàndol polític i aterra en la solidesa democràtica. És totalment inconcebible que un fiscal general es mantingui al càrrec després de ser enjudiciat, perquè aleshores qui s’asseu al banc dels acusats no és la persona, sinó la institució. En negar-se a dimitir, esperonat pel suport cec que li ha fet l’executiu socialista, Álvaro García Ortiz dinamita la credibilitat de la institució i la inutilitza per a fer la seva funció. I, al mig d’aquest escàndol amb el fiscal general, el govern planteja que siguin els fiscals els que portin les instruccions. ¡Ai! ¿És el moment d’una reforma de tal nivell? ¿Es pot fer amb l’escàndol García Ortiz en plena ebullició? ¿La pot plantejar un executiu en precari, que perd la majoria de les votacions i que està amb oxigen assistit? És evident que no a les tres preguntes, com també és evident que aquestes reformes no neixen de les necessitats del país, sinó de les necessitats imperioses d’un president assetjat pels escàndols.

Acabo novament amb Lincoln, que rebla el clau: "pots enganyar tothom algun temps. Pots enganyar alguns tot el temps. Però no pots enganyar tothom tot el temps". Ni Sánchez pot aconseguir-ho.