Forsyth a la biblioteca

A les biblioteques, més o menys poblades, més o menys exigües, de la generació dels meus pares, la que va viure la Transició en les pròpies carns, sempre hi havia algun llibre de la col·lecció Espejo de España sobre els Franco –hi havia curiositat retroactiva per conèixer els racons del règim recentment finalitzat–, alguns de Gironella i Martín Vigil, altres d’Asimov i JJ Benítez –en plena fascinació pel fenomen ovni–, i, segons si la llar en qüestió era de dretes o d’esquerres, novel·les de Vizcaíno Casas o de Vázquez Montalbán, i llibres d’història de Ricardo de la Cierva o de Javier Tusell. Les dues Espanyes arribaven fins al llindar del dormitori, i allà segueixen. Entre tota aquesta literatura nacional, també es colaven alguns best-sellers d’autors estrangers.

La mort fa uns dies de Frederick Forsyth em va remuntar a aquella llibreria a mida, pagada segurament a terminis, on recordo els lloms d’aquells llibres que van ser les meves primeres lectures d’adolescència com si fos l’alineació de la selecció espanyola del 2010. Estic veient la contundent tipografia de Chacal en lletres blanques sobre fons negre, els nervis als dorsos d’aquells volums, marques de prestigi que indicaven que havien sigut llegits amb més avidesa que els que no els tenien. En això, Forsyth sempre guanyava els altres. D’any en any, per Reis, n’apareixia un de nou –Odessa, El Cuarto Protocolo, El puño de Dios–, i jo esperava que el llibre en qüestió abandonés la tauleta de nit dels meus pares per fer-lo meu. Així teixeix un la seva afició per la lectura, una que comença amb l’avorriment, segueix per la imitació del que fan els que ens eduquen i acaba per establir-se com un hàbit ple de fílies i fòbies, manies que escapen al raciocini, batalles perdudes per endavant contra literatures espesses i amors definitius a aquelles veus que parlen al nostre cor, a aquells autors que saben connectar amb el que som o el que volem ser, que ens projecten cap a l’adult que aspirem a convertir-nos, des de les seves pròpies carències i neurosis, que és des d’on millor s’escriu.

El leitmotiv de Forsyth al començar la seva carrera literària va ser bastant comú: la necessitat de diners. Després d’unes picabaralles amb la direcció de la BBC després d’haver sigut corresponsal i haver cobert, entre d’altres, la crisi de Biafra, no el van mantenir al seu lloc. Va escriure Chacal en 35 dies, i després de ser rebutjat per diverses editorials, va aconseguir firmar un contracte amb Hutchinson per dos llibres més que van ser, finalment, Odessa i Los perros de la guerra. Chacal i la seva magnífica adaptació cinematogràfica, dirigida per Fred Zinnemann –la meva pel·lícula favorita–, van ser un èxit absolut. Neix, com gairebé totes les bones novel·les, d’una circumstància autobiogràfica: Forsyth, que parlava francès, va ser enviat a França com a primera feina, per cobrir un fallit intent d’assassinat de l’OAS contra De Gaulle el 1962. El mèrit del seu llibre és que creguem en la possibilitat que una cosa que mai va passar –el magnicidi–, passés, donant-li suspens a la ucronia, i que el lector es posi del costat de l’assassí a sou, i no de la víctima. Menteix qui digui que va quedar alleujat quan el comissari Lebel va acabar amb Chacal en aquella chambre de bonne un agost de canícula.

Notícies relacionades

Atacar sense acusar abans

¿Aznar no era un home d’Estat?

La fascinació per les novel·les de Forsyth em va acompanyar durant tota la meva adolescència. Quan, ja adult i posat en altres lectures, vaig reprendre, un dia d’avorriment –sempre l’avorriment–, un dels seus llibres, no vaig poder llegir més de deu pàgines. La seva època en mi ja havia passat, i allà on abans m’avorrien Le Carré o Greene –per posar dos exemples d’autors de novel·les d’espies–, ara connectava amb la seva tribulació personal, els dilemes morals dels personatges rere els quals s’amagaven, les seves crisis de fe i el seu maltractat nen interior.

Forsyth havia sigut com una d’aquestes nòvies que ens fan creure molt feliços quan encara som adolescents, però que, quan la tornem a veure passats els anys, ens sembla una mica frívola i sense substància, perquè així érem nosaltres llavors. Sabem que no és culpa seva, ja que ella no ha canviat, però, mentrestant, nosaltres hem perdut la innocència, i l’entusiasme que ens envaïa en aquells dies feliços, en aquell estiu de Rohmer, s’ha convertit en aquest neguit que sembla marcar la vida adulta, en aquesta maduresa mal entesa que ens fa pensar més del compte i deixar les novel·les de Forsyth de nou a la biblioteca dels nostres records, per buscar la inspiració en altres plomes i l’amor en altres nòvies. Potser, com va dir Sabina, als llibres en els quals hem sigut feliços mai més s’ha de tornar. O sí, qui sap.