Turisme: entre èxit i tensió

En les últimes setmanes hem vist manifestacions a les Balears i les Canàries, pintades a Barcelona, bloquejos d’autobusos turístics i protestes contra creuers. El que va començar com un debat sobre qüestions com la vivenda o la pressió demogràfica s’ha transformat en un relat de rebuig del turisme. Tot i que moltes d’aquestes narratives són impulsades per una minoria sorollosa, el cert és que es recolzen en una base de malestar real. I si no s’actua, el malestar pot erosionar el model turístic espanyol de manera estructural.

El 15 de juny hi ha convocades protestes simultànies en destinacions europees, inclosa Espanya. No es tracta d’episodis locals, sinó d’un fenomen paneuropeu que amenaça de fracturar el consens que durant dècades ha sostingut la legitimitat del turisme.

Mentrestant, algunes institucions comencen a reaccionar amb mesures que, lluny d’aportar solucions, amenacen de fer més profunda aquesta fractura. És el cas de la proliferació de taxes turístiques. Són conegudes les figures existents a les Balears o Catalunya, però altres comunitats s’estan plantejant noves vies fiscals per gravar les vacances.

El sector no s’oposa a contribuir, però reclama coherència, visió de país i coordinació. No es pot penalitzar amb fiscalitat reactiva un sector que representa més del 12% del PIB i és motor essencial per a moltes regions. Especialment, quan el problema de fons no és fiscal, sinó estructural.

Moltes destinacions funcionen durant gran part de l’any com a grans ciutats, però continuen rebent recursos públics com si fossin municipis mitjans. Aquesta bretxa en la inversió pública afecta serveis bàsics, mobilitat, habitatge o accés a l’espai públic. Si s’hi suma el creixement desordenat de la capacitat d’allotjament, especialment en l’àmbit de les vivendes turístiques, tenim una tempesta perfecta per al malestar ciutadà.

Des de la CEOE i el seu Consell de Turisme creiem que no n’hi ha prou de gestionar el sector: cal gestionar el sistema. No podem continuar abordant el turisme com una indústria aïllada, sinó com un sistema que passa l’àmbit econòmic, el social i el territorial. Necessitem una visió sistèmica, regenerativa, que es fonamenti en l’economia circular i en l’equilibri entre l’activitat turística i la qualitat de vida dels residents.

Hem promogut al Comitè Econòmic i Social Europeu una estratègia de turisme regeneratiu basada en sis eixos: governança col·laborativa; redistribució del valor turístic; formació i qualitat de l’ocupació; diversificació del producte; sensibilització ciutadana, i cooperació institucional a llarg termini.

Però l’estratègia ha d’acompanyar-se d’accions immediates. Per això, proposem quatre mesures: una campanya de sensibilització sobre el valor real del turisme; la modificació dels estatuts de Turespaña, perquè pugui finançar campanyes en el mercat nacional; la convocatòria urgent de la comissió interministerial de turisme; i l’aplicació transversal de principis de regeneració i de sostenibilitat i responsabilitat en totes les polítiques públiques relacionades amb el turisme.

La pregunta és clara: ¿què passaria si Espanya deixés de ser una potència turística? No és una hipòtesi irreal. Ho vam viure durant la pandèmia. Però el que llavors va ser una aturada conjuntural, avui podria convertir-se en una erosió silenciosa del model si no reaccionem a temps.

El turisme no és culpable de tots els desequilibris. Però sí que pot ser part essencial de la solució. No demanem immunitat, però sí que exigim respecte, visió, inversió i compromís institucional.

Notícies relacionades

Molta cura amb les paraules

Barcelona no ha de ser Atlanta

Perquè perdre el turisme significaria perdre una de les poques vies de progrés que moltes regions tenen. I no hi ha substitut fàcil. Per això no es tracta de frenar el turisme, sinó d’elevar-lo a un nou estàndard: més eficient, sostenible i regeneratiu.

No gestionem només un sector, gestionem un sistema. I posem en marxa, d’una vegada per totes, una política d’Estat entorn del turisme.