L'últim recurs

Aquests dies penso molt amb els nens i les nenes que viuen en centres residencials, a Catalunya son uns 5.300. Des de la meva experiència professional i després des de la universitat hem fet estudis basant-nos en la seva opinió i la seva visió del sistema de protecció, tant mentre encara hi son com quan ja fa uns anys que han marxat i ja son majors d’edat. Com us podeu imaginar, les experiències són molt diverses, entre altres, depenent de l’edat, el gènere, el context de la seva família d’origen i el tipus de recurs on van, i per descomptat ni tot és positiu ni tampoc negatiu; coincideixen en què hi ha molt marge de millora però també la majoria expressa que no podien continuar on estaven.

Entre totes les coses que diuen, n’hi ha una que m’agradaria comentar i que trobo necessària donat el debat públic actual. Quan viuen al centre van a l’escola o institut de la seva zona, com van també a activitats extraescolars. Aquesta va ser una decisió que es va prendre a finals dels 80 per a normalitzar la vida d’aquests infants i adolescents, donat que amb anterioritat el model d’atenció residencial era el de macroinstitucions que tenien les aules escolars dins de les mateixes. Des de llavors, van a l’escola o institut amb els altres infants del barri o poble, però es troben en que tenen molts problemes per explicar on viuen i necessitarien ajuda de què dir i com per tal de minimitzar l’estigmatització, els prejudicis, les pors, les llàstimes, en definitiva la desconfiança que genera la seva situació, sovint des d‘alguna cosa haurà fet per ser allà’, a ‘pobret’; també des de la mirada dels pares i mares dels altres alumnes.

Notícies relacionades

El negoci de la fórmula 1

Espanya, ni fang ni màfia

En el marge de millora demanen eines per afrontar aquesta situació: eines per ells i elles, pel professorat, pel centre educatiu, pel centre residencial; però en tot cas, no se n’han d’amagar o mentir (una vegada més senten vergonya); viure en un centre ha de ser acceptat com una forma de nucli de convivència que tenen milers d’infants i adolescents. Si més no, mentre existeixin els centres. I aquests dies senten que viuen a ‘l’últim’ recurs, un lloc que cal eliminar, on la decisió d’anar-hi va ser la ‘fàcil’ i equivocada, que és un lloc on hi ha abusos i no se’ls atén bé, i que haurien de tornar amb la seva família d’origen l’abans possible. En aquest context de terror, ¿com es deuen sentir? ¿Què deu voler dir estar a l’últim recurs? ¿Sempre han de ser els últims? De nou els adults contribuïm a la incertesa i inestabilitat en les seves vides. ¿Com explicaran ara on viuen? ¿Convidaran una tarda a un amic o amiga per anar-hi a fer un treball d’escola? ¿Se’ls convidarà a una festa d’aniversari?

Aquests infants i adolescents existeixen, els hem de respectar i reconèixer, i per ells i elles, el centre on estan és casa seva i ha de ser un recurs de primera. Com tothom, només tenen una infància i aquesta és la seva i ha de ser de qualitat. Un altre nivell de debat és com ha de ser el futur del sistema de protecció, la prioritat de viure en família, pròpia, extensa i aliena, així com l’atenció residencial que volem, per qui, per a quants (tots els sistemes en tenen ni que sigui poca), nombre de places per centre, ràtios, titularitat, ubicacions i un llarg etcètera, debat que es pot fer sense menysprear la seva vida actual.