Conciliar per la gent gran

Hi ha horrors domèstics que passen davant els teus ulls només quan li passen a un altre: la policia els revela, una vegada resolts, o t’explica un veí o conegut que a algú pròxim li van passar. Són un tipus d’horror que sempre té a un vulnerable per protagonista, persones d’edat avançada que s’han tornat confiades, que no tenen capacitat de resposta, que són un blanc fàcil per al robatori i l’engany. El mal que pateixen no és menor: poden ser ingènues i potser ni tan sols pateixen lesions en aquestes escomeses delictives, però el dolor que causa sentir-se amb tal indefensió és profund i menyspreable. Les estafes i robatoris a persones grans creixen perquè cada vegada n’hi ha més, i estan desprotegides. A Barcelona i Sant Adrià han aturat aquests dies una dona que era ella sola responsable de set robatoris amb violència comesos en tot just una setmana: simulava demanar almoina pels replans dels edificis i quan qui obria la porta era una persona gran, l’assaltava per aconseguir joies o diners. "No obris la porta quan estiguis sola" ja és un mantra que repetim a les nostres mares o àvies, "no agafis el telèfon fix" també, ara que hi ha tant frau. Em pregunto com s’apanyen les companyies de serveis per obrir-se pas en assistències i revisions necessàries a les llars, ara que hem perdut la confiança fins i tot en els inspectors del gas uniformats.

Notícies relacionades

¿I un campionat del món de cúrling?

Els altres Errejón

La motxilla mental de la preocupació pels nostres familiars grans té càrrega extra quan tens fills també en edat de creixement, i cada vegada hi ha més dones sobretot que comparteixen aquesta doble inquietud: no és només una cosa que preocupa, també requereix gestions, avisos, precaucions, revisions constants del benestar d’uns i d’altres. Dones d’entre 40 i 50 anys amb nens petits i pares dependents o amb necessitat d’algun tipus de cures. Dones treballadores que són malabaristes de la conciliació, com també cada vegada més homes. Als ambients laborals, la lluita per la conciliació familiar s’ha bolcat tradicionalment en mares i pares, amb els seus permisos i les seves jornades reduïdes, però tot i que la legislació preveu situacions en què la dependència ve per dalt, això és, deriva de la gent gran al càrrec, no som tan conscients del pes a les nostres vides i activitat que això comporta.

Mirar altres cultures per veure com s’apanyen amb aquestes noves paradoxes socials, en què l’envelliment més gran retarda justament la natalitat pels nombrosos reptes que afronten les crisis de vivenda, la inflació i els nous reptes laborals no dona tampoc grans respostes, però en això estem. El periodista Egill Bjarnason, autor d’un divertit assaig sobre el rol d’Islàndia en la geopolítica, Cómo Islandia cambió el mundo, apunta que la seva societat ha aconseguit d’alguna manera trobar la fórmula que equilibra el dret de les dones a integrar-se al món laboral i a desenvolupar les seves carreres professionals sense per això tenir un desgast en altres facetes de la vida com la maternitat o les cures familiars en general. La seva alta taxa de natalitat, combinada amb una bateria de mesures polítiques de tall feminista, és una mostra que el camí pot anar per allà. Tota la fiscalitat del país s’analitza des d’una perspectiva feminista, i Bjarnason ho qualifica com a "pressupostos de gènere" per garantir la màxima cohesió social. No ha de ser l’única via, però mirar cap a una altra banda davant la sobrecàrrega que pateixen especialment les dones no resoldrà el problema, sinó que eixamplarà els que s’obren de manera inexorable per al futur de la nostra civilització.