Illa a la zona Cesarini

Per convicció, per necessitat, per estratègia, per tàctica... pel que sigui, el PSOE i el PSC han treballat durant aquests tres anys per donar per acabat el procés, com va dir de forma potser prematura Félix Bolaños. A canvi dels indults i l’amnistia, han incorporat els dos grans partits independentistes (ERC i Junts) al joc polític al Congrés, han superat la política de blocs, han convertit els socialistes en el principal partit a Catalunya i han canalitzat a través de canals institucionals (les taules de diàleg) les reivindicacions independentistes. La part final, el que està en joc a la zona Cesarini, és si el PSC acaba de guanyar la partida: victòria electoral diumenge (que es dona per descomptada) i, sobretot, que els partits independentistes no sumin majoria per primera vegada en anys. Aquest escenari és el que necessiten els socialistes per donar per acabada la crisi oberta des del 2017 i que el PP va ser incapaç de gestionar.

Per al PSC ha sigut un gran viatge. Els socialistes van pagar com pocs la factura divisiva del procés. Van patir una escissió de la seva ànima més nacionalista i van ser assaltats per Ciutadans per la dreta i els Comuns per l’esquerra, en uns temps en els quals equidistant era un dels pitjors insults a Catalunya. El seu mínim electoral es va desplomar i va flirtejar amb la irrellevància. Que ara aspiri a trencar l’hegemonia del bloc independentista i a liderar una coalició de Govern transversal era impensable no fa massa. Des del punt de vista de Sánchez, donar per acabat el procés suposa esmenar, gràcies al resultat final, les línies tortes de la seva política de pactes a Madrid. Els indults, l’amnistia i els errors polítics en aquest llarg camí quedarien, segons el seu parer, justificats i ratificats per les urnes.

Notícies relacionades

Feijóo, fan de Puigdemont

El complex escenari postelectoral

Però tot és possible en els últims minuts, i tothom sap que depenent del resultat la crònica del partit dirà una cosa o una altra. Des del bloc independentista, les eleccions dirimeixen molts comptes pendents. La "restitució", en les seves paraules, de Carles Puigdemont n’és el factor més evident, però no l’únic. Una derrota clara d’ERC impugnaria la seva estratègia negociadora i de gestió; Junts també s’hi juga el seu enèsim gir postconvergent; la concurrència d’Alhora servirà per comptar el pes electoral real dels hiperventilats, i la irrupció d’Aliança Catalana obre un front a l’extrema dreta. En aquest context, i més amb un Govern feble a Madrid, si l’independentisme suma majoria amb Junts per davant d’ERC serà molt difícil argumentar la mort del procés. Al contrari, el concepte de la restitució seria el guanyador. Tornaria el ressò d’aquell "ho tornarem a fer" i la legislatura a Madrid es tornaria més complexa del que ja ho és per si mateixa.

Un grapat de vots i escons i les combinacions aritmètiques postelectorals, doncs, marquen l’acta de defunció del procés o bé el seu renaixement amb noves empentes. Qualsevol pot guanyar i no és descartable que anem a la pròrroga. El que la zona Cesarini oculta és que l’independentisme continua sent una magnífica força política a Catalunya i que les mesures correctores de la judicialització de la política són imprescindibles per encarrilar el conflicte, però no per solucionar-lo i donar-lo per enterrat. Més que repartir amb eufòria certificats de defunció o cartes de naturalesa de refundacions, el que Illa es juga a la zona Cesarini és si Catalunya li dona l’oportunitat com a actor no independentista de desembullar la teranyina en la qual està enredada des de fa més d’una dècada..