¿Qui va matar Jordi Pujol?

El mètode patentat per Trias ha sigut degudament calcat per l’hàbil i molt ben dissenyada campanya de Puigdemont, en la qual els dies històrics han sigut dissimuladament desplaçats en favor de la gestió. No és cap casualitat que el mateix Pujol rematés el seu suport amb aquesta sentència: "Votaré Puigdemont perquè és el més pròxim al que va ser Convergència". I és que, a poc a poc, es tanca el vell cercle del pujolisme, és a dir, del partit que un dia va ser el pal de paller i que lluita per tornar a ser-ho. No obstant, abans de certificar aquesta particular tornada al futur, val la pena un breu recordatori dels fets, a manera de peu de pàgina. Perquè, ara que oficialment s’ha decidit que Jordi Pujol deixi de ser un empestat, val la pena recordar que, després de la seva famosa confessió, qui se li va tirar a la jugular a tota velocitat i amb tota la crueltat va ser, més que l’oposició, el seu propi partit. Val la pena recordar que va ser el llavors president de la Generalitat, Artur Mas, el que va trigar poques hores a pressionar i pactar amb Pujol que aquest renunciés a tots els privilegis, inclosa la condició de Molt Honorable. Val la pena recordar que va ser el mateix Xavier Trias el que va declarar, aquell cèlebre juliol del 2014, que "Jordi Pujol el que ha de fer és desaparèixer i renunciar a tot". Val la pena recordar que va ser la mateixa Convergència la que va votar la seva autoimmolació i va decidir el seu propi canvi de nom, per enterrar en el pitjor dels oblits el record del seu líder, del qual ni tan sols va reivindicar el llegat polític durant aquesta llarga travessia del desert. I val la pena recordar que tot el posterior gir ideològic, liderat pel mateix Puigdemont dins d’aquell PDECat avui desaparegut, va estar destinat a desacreditar la vella política convergent, ridiculitzar el peix al cove i llançar-se al nou independentisme, en contraposició al caduc autonomisme de Pujol.

Notícies relacionades

Feijóo, fan de Puigdemont

El complex escenari postelectoral

Ostracisme

Últimament, alguns vells dirigents de la vella Convergència, com el mateix Artur Mas, s’atreveixen a lamentar en públic que s’hagi maltractat el vell president. Perdonin, però si Jordi Pujol ha passat aquesta última dècada mig amagat, sense càrrecs ni honor en un despatx trist i anònim, sense més visites que la d’un reduït grup de fidels, ha sigut per l’ostracisme al qual el van enviar els seus. Diguem-ho ja amb la perspectiva del temps: a Jordi Pujol el van matar els convergents i juntaires, els mateixos que ara el volen ressuscitar per conveniència electoral. Que ja sabem que la política no té memòria, però de vegades està bé que no ens deixem prendre el pèl.