Un migdia comú i lluminós

Aquí, en aquest racó mediterrani, persistim en el secà. Porto el llibre, dic, però no el trec. M’entretinc veient passar gent en el migdia lluminós, els seus vestits, les seves presses o entotsolaments, els seus diferents humors. A la taula contigua, una parella de turistes esgota el cafè i paga el compte: s’han deixat un plat ple de rabas fregides, una tapa de xampinyons i una ració de patates braves. Ignoro què ha passat, si el menjar no ha sigut del seu gust o si es van excedir amb la comanda per a tan poca gana.

Arriben els amics. Petons, canyes, la posada al dia. En aquestes, mentre xerrem, un jove de pell negra, molt alt i flac, s’asseu a la taula que els guiris han deixat lliure i dona compte de les seves sobres intactes. Sembla una mica col·locat. No menja amb gana, sinó amb enuig, com si la forquilla estigués tinguda per una electricitat rabiosa. Un empleat surt de l’interior del bar per fer-lo fora. Toca el dos –li diu amb accent argentí–, no pots estar aquí. Si vols, et preparo tot això perquè te l’emportis, però ves-te’n, que em fots la diversió. Jo m’aixeco cada dia a les cinc del matí, jo no tinc la culpa del que et passa. El noi negre s’aixeca i marxa; no vol les restes. Tot i que el cambrer en cap moment pronuncia una paraula fora de lloc, el succés deixa flotant en l’aire un incòmode agulló.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Tornada a casa amb metro, pensat en transformar l’escena en una cosa semblant a una columna, que podria transitar per diferents camins. La desigualtat. El turisme a Barcelona. La violència verbal que pateixen Vinicius, Marcos Acuña i altres a les grades de futbol. El malbaratament alimentari (2.500 milions de tones anuals arreu del món). Penso també en Gaza, en l’ajuda alimentària llançada en paracaigudes, en els cooperants assassinats de World Central Kitchen.

Però, no. El text ja en marxa busca el seu propi camí a les palpentes, gairebé a cegues. Trec el llibre del bolso (Días 1931–1934, Galaxia Gutenberg), l’obro a l’atzar i començo a llegir: "La superfície es manté llisa, però sempre, fins i tot en els moments de més oblit, tinc la sensació que alguna cosa està manotejant en el fons". Exacte, això és. El que vibra són milions d’existències minúscules i les seves lluites abraonades, multitud d’històries i baralles quotidianes que s’agiten en la fondària, perquè, quan sembla que no passa res, està passant tot. Tota aquesta vida que bull desesperada i molt més real que el brut ring de la política buscabregues i vana.