Duel d’odis

Perquè tot i que Junts i Esquerra hagin començat jurant odi etern al PSC, l’autèntic i genuí ressentiment, el més irreconciliable de tots, és entre ells. Dos partits que protagonitzen una tragicomèdia des de fa anys no només perquè volen ser hegemònics exactament al mateix espai, sinó perquè somien aniquilar-se alhora que es necessiten imperiosament per accedir al poder. El rancor prové en realitat de la seva dependència mútua, i és tan salvatge que Aragonès ha acabat de cop la legislatura que diverses vegades va prometre acabar només per intentar agafar en fora de joc Puigdemont, i evitar així que es pogués presentar. La jugada d’Esquerra ha sigut una autèntica calamitat estratègica, ja que ha aconseguit l’efecte exactament contrari al que pretenia i ha convertit Puigdemont, sense voler-ho, en la gran estrella mediàtica de la campanya electoral. De fet, i gràcies a l’ajuda inestimable del seu rival electoral, Junts podria, com Apple en els seus millors temps, estalviar-se fins a l’últim euro del cost en publicitat i viure només de la repercussió gratuïta a la premsa, ràdio i televisió que li ha regalat el seu estimat i odiat enemic íntim. Doble i terrible error infantil d’Esquerra: primer no atrapa Puigdemont i després l’entronitza. Això sí, ja que Junts també ho planifica tot en funció del seu rival, és més que probable que aquesta competència obsessiva, com ja li ha passat infinitat de vegades, li faci cometre errors igual de greus. Ja ho veuen, entre els odis mig fingits cap al PSC per captar vots i els odis mig ocults entre ells per no perdre’ls, arriba un duel titànic d’odis, a veure qui detesta més i de manera més electoralista. El procés, efectivament, ja es va acabar, però no la comèdia que el sustentava.