Lloguer sense resoldre

L’alta demanda de vivendes de lloguer consolida l’increment dels preus. Per frenar-lo, cal augmentar l’oferta, no limitar preus.

Aquesta solució ja es va provar a Catalunya entre setembre del 2020 i març del 2022, amb resultats adversos segons l’estudi d’ESADE Els efectes col·laterals dels lloguers a Catalunya, elaborat pels professors José García Montalvo, Joan Moras i Josep Maria Raya: les vivendes barates van pujar de preu en un 12% per igualar el límit de l’índex de referència.

Igual com va passar a Catalunya, totes les experiències internacionals on s’ha implementat un control de rendes a llarg termini, des de Berlín a París, passant per Califòrnia o Suècia, han tingut resultats similars: reducció de l’oferta, desaparició de la inversió en noves vivendes de lloguer, pujada de la demanda embassada, augment de preus a les poblacions veïnes i increment de l’economia submergida.

A més, la Federació d’Associacions Immobiliàries ha alertat que des de l’entrada en vigor de la llei de la vivenda l’oferta de lloguer ha descendit un 30%: els propietaris traslladen l’immoble al mercat de lloguer temporal o turístic o al de compravenda. És a dir, es redueix el parc de pisos de lloguer i augmenta el desajust entre oferta i demanda. Això, segons la llei de l’oferta i la demanda, és un estímul per a l’alça dels preus, i l’efecte totalment contrari del que es persegueix.

Per pal·liar els problemes d’accés a la vivenda és necessari combinar diverses mesures basades en la col·laboració publicoprivada. Algunes d’aquestes iniciatives són atorgar incentius fiscals als propietaris que destinin una vivenda al lloguer de llarga durada, facilitar la inversió privada per a noves promocions, activar sòls dotacionals per a ús residencial, fomentar la rehabilitació i reforçar la seguretat jurídica, a més de crear una infraestructura de vivenda social eficaç i sostenible.

El repte de "la legislatura de la vivenda", com l’han anomenat des del Govern central, és majúscul. Es calcula que les famílies dediquen una mitjana del 33% dels seus ingressos al pagament del lloguer, i en algunes capitals aquest esforç supera o frega el 40%, rècord de l’última dècada. El 72% dels desnonaments es produeixen per impagament del lloguer. La pujada dels preus de l’arrendament, en un context d’inflació i de sous estancats o que no segueixen el mateix ritme de creixement, suposa que més persones tinguin problemes per accedir a una vivenda.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Ja no són només els col·lectius socials vulnerables o en risc d’exclusió social, es veuen afectats també joves, famílies de classe mitjana, jubilats que no són propietaris i població estrangera. I el fet que els joves no puguin accedir a una primera vivenda significa que retarden l’emancipació. En conseqüència, la paternitat i la maternitat també es posposen, cosa que té impacte en la taxa de natalitat. Amb la població envellida, l’índex de mortalitat puja gradualment, mentre que la taxa de natalitat decreix. La diferència entre defuncions i naixements va en augment, i només la migració salva el creixement demogràfic, necessari per mantenir l’Estat del benestar.

En aquest Estat del benestar, la vivenda no només és el cinquè pilar, sinó que pot posar en risc tot el sistema. Per evitar-ho, hem d’aconseguir una solució integral i a llarg termini. Això només ho aconseguirem amb un pacte d’Estat per a la vivenda.