Fan (fem) una mica de vergonya

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

L’onanisme politicomediàtic és monumental i ens allunya de la conversa quotidiana de la gent. Els ciutadans continuen sense saber quines errades hi va haver en la intel·ligència espanyola o en la política de seguretat que no van detectar els moviments de preparació dels atemptats, ni tampoc si la implicació en la guerra de l’Iraq en va ser el detonant, tot i que anys després, amb les tropes retirades, van venir els atemptats de Barcelona i de Cambrils. Continuem cridant a qui va beneficiar, però continuem sense saber per què ha sigut, tot i que el judici va aclarir el qui i el com. Tampoc sabem si avui estaríem en millors condicions de processar uns atemptats com aquells perquè hàgim aconseguit un cert consens en política internacional. I menys si els directors de diaris serien més resistents a una trucada del president del Govern central dient "Ha sigut Al-Qaida". Seguim ancorats en els desafortunats discursos d’Aznar aquells dies i en aquell "aquest país es mereix un Govern que no menteixi" de Rubalcaba. Una clara violació de la jornada de reflexió.

Mentrestant, els morts segueixen allà. Silenciats, maltractats 20 anys després, sense que, ni tan sols per un dia, Govern i oposició, oposició i Govern, es puguin unir per retre’ls memòria. Els polítics fan i els periodistes fem vergonya.