20 anys de l’11-M: girar full
Al complir-se el 20è aniversari dels atemptats de l’11 de març del 2004 a Madrid, amb un balanç de 192 morts i prop de 2.000 ferits, s’imposa una doble constatació: Espanya va rebre l’atemptat més important de la seva història i la resposta davant aquesta macrotragèdia va ser un exemple de resiliència de l’Estat de dret. Aquesta és la principal lliçó, més enllà del trist espectacle que van donar aquells dies els partits polítics, com els va recordar en el seu moment Pilar Manjón des de la tribuna del Congrés dels Diputats, i de les teories i contrateories de la conspiració que van encoratjar alguns mitjans periodístics i que d’altres pretenen ressuscitar ara per justificar la realitat actual. Els fets provats, en un judici en temps i forma que es va celebrar entre el 15 de febrer i el 2 de juliol del 2007, van confirmar que els atemptats de l’11-M van ser executats per 10 membres d’una cèl·lula gihadista, set dels quals es van immolar en un pis de Leganés –acció en la qual va resultar mort un GEO–, amb la cooperació necessària d’un miner espanyol. El tribunal, presidit per Javier Gómez Bermúdez, així ho va constatar en la sentència, i va rebutjar "especulacions, elucubracions o hipòtesis" que "no han sigut explícitament plantejades i de les quals no s’aporta el més mínim indici".
No és el moment, dues dècades després, de continuar especulant, sinó més aviat de treure explicacions no esbiaixades del que va passar. En primer lloc, en el pla polític, la societat espanyola va censurar l’estratègia de comunicació seguida pel Govern del PP que va encoratjar durant hores la tesi de la suposada autoria d’ETA per evitar que s’associessin els atemptats amb la participació espanyola en l’ocupació de l’Iraq. En l’escena internacional, es va reproduir la mateixa estratègia: el Ministeri d’Exteriors va remetre a mitja tarda de l’11-M un telegrama a les ambaixades i consolats en el qual es requeria als nostres diplomàtics perquè confirmessin l’autoria d’ETA i ajudessin a "dissipar qualsevol tipus de dubte". Si censurable va ser integrar el càlcul electoral a la política comunicativa després dels atemptats, va representar una deslleialtat i una temeritat afegides enganyar els socis occidentals: la pista etarra circumscrivia els atemptats a Espanya, però la gihadista obligava a activar les alertes a la UE i els EUA. Aquesta floreta és una màcula en la trajectòria del PP com partit d’Estat de la mateixa manera que el PSOE n’atresora d’altres.
En el pla social, la ciutadania espanyola no es va deixar portar en la seva resposta als atemptats de l’11-M per la deriva antiislamista i va saber diferenciar entre la majoria dels seus conciutadans de confessió musulmana i els nuclis fonamentalistes que prediquen un islam radicalitzat. La realitat confirma aquest diagnòstic: són els mateixos musulmans, des del Magrib fins a Indonèsia, les primeres víctimes del terrorisme i l’integrisme que es practiquen en nom seu. I finalment tampoc el periodisme encara no ha tret les conclusions del moment complicat que va viure: el judici de l’11-M va desacreditar l’anomenada teoria de la conspiració, però l’esdevingut aquells dies continua alimentant la dinàmica del "i tu més" en termes informatius en lloc d’establir una divisòria entre periodisme i propaganda, sigui del biaix ideològic que sigui. Lamentablement, en aquest cas, en aquests anys han proliferat els emissors i reemissors en els marges de l’espai comunicatiu que reincideixen una vegada i una altra en la pràctica de la més malintencionada desinformació. I la divisòria no és ideològica, sinó professional.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
