Malgrat que el projecte europeu es va consolidar en la preservació la de pau en un continent arrasat per dues guerres mundials, sempre ha defugit la màxima si vols la pau, prepara’t per a la guerra. Per això s’esllangueix la Unió Europea Occidental fins a la desaparició el 2011 i la tradicional aposta pel pilar atlàntic. Almenys fins ara quan arran de la invasió d’Ucraïna per part de Rússia la guerra ha tornat al continent, i no ja en el format de guerra civil com es va produir a l’antiga Iugoslàvia, ni de guerra contra el terrorisme, la prioritat en termes de seguretat des de l’11-S. I coincidint en un moment en què existeixen seriosos dubtes que els Estats Units estiguin disposats a continuar sent el garant de la seguretat a Europa si Donald Trump, amb la nominació republicana molt encaminada, venç en les eleccions americanes del 5 de novembre.
Aquest és el context en el qual s’ha d’interpretar la proposta de la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, d’utilitzar els beneficis dels actius immobilitzats del Banc de Rússia per finançar la compra d’armes per a Ucraïna, així com les recents declaracions del president francès Emmanuel Macron afirmant que no s’ha d’excloure la possibilitat de l’enviament de tropes occidentals a Ucraïna per ajudar aquest país en la seva guerra contra el gegant rus i evitar una victòria que pugui alimentar les seves ànsies expansionistes a altres exrepúbliques soviètiques. Aquestes declaracions, que superen la línia vermella assumible tant pels aliats de l’OTAN com per Rússia.
No és estrany, en conseqüència, que el cap de la diplomàcia europea, Josep Borrell hagi advertit que Europa està en perill i que la pau no pot donar-se per assegurada i que hagi proposat que la Unió comenci a preparar-se per a la guerra (com a via dissuasòria per a evitarla) por mitjà d’un pla de defensa amb un pressupost de 1.500 milions d’euros per al període 2025-2027. L’objectiu és promoure compres conjuntes i identificar projectes d’interès comú. I tot i que aquestes xifres queden encara molt lluny del compromís de dedicar el 2% del PIB a defensa el 2024 assumit pels països de l’OTAN i que pocs compleixen, constitueixen un primer pas per promoure la capacitat de producció europea i la potència militar pròpia.
Lentament la guerra de Rússia a Ucraïna i l’eventual reelecció de Trump als Estats Units estan alterant la tradicional visió europea de la seguretat i alimentant la idea que és necessari fer un esforç més gran en matèria de defensa que garanteixi, arribat el cas, la capacitat militar pròpia de la UE i que reforci la seva autonomia estratègica, un objectiu llargament perseguit al qual no s’han dedicat prou recursos possiblement perquè no hi havia percepció d’amenaça. La guerra a Ucraïna ha canviat aquesta percepció i el reforçament de la defensa europea compta cada vegada amb més suports per part de l’opinió pública europea malgrat les tradicionals reticències nacionals a cedir sobirania en aquest àmbit. La percepció d’amenaça no és una bona notícia, però sí que ho són els seus efectes si contribueix a reforçar i aprofundir el projecte europeu en un camí federal, aquest que justament segons Kant hauria de contribuir a la pau perpètua.
