‘...accusatio manifesta’

Quan Pilar Alegría afirma que Sánchez continua sent president i Feijóo líder de l’oposició diu una obvietat, però quan afegeix que "no canvia res" entra en terreny movedís perquè en la política, com en la vida, les expectatives compten. I molt. Més revelador és que Sánchez digui, quan avui en política tot canvia amb tanta rapidesa, que té molt temps perquè la legislatura dura fins al 2027. Em recorda allò d’"excusatio non petita, accusatio manifesta".

Siguem seriosos. Que a Galícia el PP repeteixi majoria absoluta amb 40 diputats i el PSOE s’hagi vist reduït a 9, el mínim en la seva història, és un resultat autonòmic, però té una lectura més general, tot i que no hi hagi hagut transferència de vots socialistes al PP. A Feijóo, després de guanyar les generals, no aconseguir ser investit per falta total d’aliats i assistir, impotent, a la investidura de Sánchez, se li havia anat fent cara de perdedor. ¿Seria un Pablo Casado bis? Ara el resultat gallec el reforça. Malgrat els errors i els molts nervis, ha guanyat i el nou president gallec és un polític de la seva corda (no una Ayuso). La seva imatge canvia, torna a ser un guanyador. I tindrà més autoritat davant de la societat i del seu propi partit. No és poc, perquè feia la sensació que estava acotat per l’anomenada M-30: Isabel Ayuso, la premsa dreta més rància de la capital i el món judicial conservador.

I és molt rellevant que Vox –que dona contínues mostres de desorientació– hagi tingut només un 2% dels vots i no hagi entrat al parlament gallec. Quan Aznar i Rajoy van governar, amb o sense majoria absoluta, tenien a dins tot l’electorat de dretes i podien pactar amb partits nacionalistes, fins i tot amb l’"odiat" Arzalluz. No va ser el cas de Casado ni de Feijóo, però aquest diu ara "concentri vostè el vot en el PP, frenarem l’independentisme i reduirem a la irrellevància absoluta al sanchisme, és el missatge de Galícia". Traguem-ne l’excés de propaganda i té raó. La fórmula perquè el PP pugui tornar a governar, i pactar, és que Vox a Espanya tingui tan poc a fer com a Galícia.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

I Sánchez arrossega el gran pes de la fragilitat del pacte de la seva investidura. Perquè Puigdemont és Puigdemont i només actua pensant en les pròximes eleccions catalanes (i en les prèvies europees). També perquè Podem té quatre escons que estan en guerra amb Yolanda Díaz i perquè Yolanda –que, com s’ha vist, és poc més que façana– ha d’atacar el PSOE (un gest que debilita el Govern) per afirmar-se i plantar cara a Podem. I el resultat gallec del PSOE i Sumar, com a mínim, no donarà vitamines a la fràgil coalició de Sánchez. ¿Votarà Puigdemont l’amnistia quan l’obús del jutge García Castellón ja ha deixat clar que a ell, immediatament, no el beneficiarà? ¿Votarà després els pressupostos? ¿Com resistiria Sánchez les europees sense majoria, sense pressupostos i amb un partit desmoralitzat?

I aquesta és l’altra mala derivada de Sánchez. Gràcies al seu "olfacte" per convocar les generals després del seu fracàs en les autonòmiques de maig –i a l’error de Feijóo de pactar amb Vox en plena campanya–, ha sobreviscut i encara és president. Però Ximo Puig, que va pujar vots en les autonòmiques, és ambaixador a l’OCDE. Dir que Diana Morant tindrà un lideratge més fort des d’un ministeri de Madrid fa riure. I com es creguin lideratges territorials sòlids des de l’oposició, quan s’han hagut de retirar Fernández Vara a Extremadura i Lambán a l’Aragó. Avui el PSOE només mana a Astúries, a Navarra i a Castella-la Manxa. I la pregunta que comença a fer-se (García-Page) és si és sostenible una política que fa que Sánchez segueixi a la Moncloa –cada dia més condicionat– i que els Ximo Puig, Fernández Vara i Lambán siguin desterrats. ¿La solució és que siguin rellevats per polítics no sorgits del territori, sinó escollits per la Moncloa?