Una tragicomèdia d’amor i inquilinat

Els més veterans potser recorden la pel·lícula El pisito (1959), de Marco Ferreri, inspirada en la novel·la homònima de Rafael Azcona, una tragicomèdia d’amor i inquilinat. En el film, José Luis López Vázquez (el Rodolfo) i el seu emprenyament perenne viuen rellogats al domicili de la senyora Martina, una dona nonagenària, juntament amb dos conveïns més. El Rodolfo forma amb la Petrita (Mary Carrillo) una parella de nòvios moixos a qui se’ls està passant l’arròs. Fa 12 anys que surten junts. No tenen un cèntim per casar-se ni per llogar un immoble, fins que ordeixen una astúcia més tèrbola que un aiguafort goyesc: que el Rodolfo es casi amb la vella en l’esperança que es mori aviat i tots dos puguin heretar els drets d’inquilinat.

Van ser dècades molt aspres les de la postguerra, recorda la gent gran. Qui més qui menys va haver d’acomodar-se en una casa d’hostes o rellogar una habitació (a Catalunya es deia viure de mestressa), escenari aquest que va encoratjar no poques pel·lícules i alguna novel·la interessant, com Los enanos, de Concha Alós, ambientada en una pensió barcelonina, un pis "grande como un mastodonte huesudo, lleno de pasillos y habitaciones oscuras". Matalassos de palla i poti-potis cuinats en fogonets.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

L’invent, semblant a la kommunalka soviètica de fa un segle, és més vell que el fil negre, però, mira per on, aflora de nou amb una etiqueta diferent: ara en diuen coliving, en una torsió prodigiosa del llenguatge. Els portals immobiliaris anuncien habitacions a preus aspaventosos, amb cuina i lavabo compartits. És la moda, dividir el pis en múltiples estances a fi d’arrendar-les esprement la seva rendibilitat; en uns casos, com a vàlvula d’escapament per eludir la llei de vivienda i els límits al lloguer a les zones tensades; en d’altres, es tracta de jubilats que lloguen una habitació per fer front a les despeses rampants del dia a dia.

Expliquen que en la infinita postguerra les apagades eren molt freqüents, i ara, si es permet el sarcasme, penja l’amenaça dels talls d’aigua en una Catalunya seca i sobresaturada de turistes, que gasten entre tres i cinc vegades més que els veïns corrents. L’altre dia els d’El Mundo Today feien broma al respecte: la Generalitat, deien, recomana als catalans que entabanin els turistes per poder anar al seu hotel a dutxar-se (ens faran classes de seducció gratuïtes). L’espantall de la sequera estava amenaçant mentre el Govern estava a buscar raïm.