L’antisistema caduca aviat
Els empresaris i banquers continuen fumant-se un puro i xuclant la sang als desposseïts, segons el relat antisistema. Yolanda Díaz tothora acusa els empresaris i banquers de tots els mals tot i que per ara només aconsegueix perdre percentatge en les enquestes. Han dit tant que venia el llop que la banca augmenta els beneficis: entre altres factors, serà que no li falten clients. Així i tot, l’antisistema proclama que el lliure mercat va podrint a tota hora, que competir i produir són accions inhumanes o que estalviar és un atavisme perquè l’Estat hauria de procurar-ho tot. D’acord amb un biaix tan maniqueista i demagògic els bancs especulen brutalment amb els estalvis, les hipoteques, els fons d’inversió i el crèdit. Per als antisistema ja no seríem persones amb capacitat de decidir sinó cobais del neoliberalisme.
En realitat, el sistema de mercat és un plebiscit constant orientat per les decisions de l’acció humana. Al matí, triem xapata o croissant, comprem al quiosc –els que queden– l’un o l’altre diari, triem una emissora de ràdio i així fins que a la nit dubtem entre pizza o sandvitx. Com pagar la hipoteca o ser autònom, com menjar cada dia? Valorem el preu, la qualitat de la prestació i cadascuna d’aquestes decisions incideix en els vectors de la demanda i l’oferta.
És així: la iniciativa privada és el motor principal del creixement econòmic i els bancs són el sistema arterial de tota economia perquè el mecanisme de preus, per defectes que pugui tenir, prové de la miríada de decisions econòmiques que prenen els individus en qualsevol moment del dia, en el paisatge vital de la propietat privada. I també existeix la pràctica tòxica d’un capitalisme de tómbola o de casino, el turbocapitalisme. En altres casos, el capitalisme d’Estat altera el creixement. Però fins i tot els activistes antisistema prenen les seves decisions en el mercat: Tesla o bicicleta
Notícies relacionadesA diferència, els empresaris, grans o petits, saben que han d’ adaptar-se o desaparèixer. Ja ni duen corbata. Teclegen el portàtil als aeroports i ja no fumen ni cigarrets. Imiten els mètodes de l’agricultura holandesa o, com a la Xina, construeixen cases amb impressora 3D. En molts sentits, l’empresari està més al dia que els polítics.
També hi ha errors, inflació, crisi de deute, baixades borsàries i caigudes del mercat però generalment es dona un marge consistent entre l’optimisme del creixement i el fatalisme. Com evitar més costos si no hi ha aigua al canal de Panamà o si els míssils houthis ataquen el transport marítim al mar Roig? Per contrast amb la divulgació chavista és obvi que, donat el grau de complexitat de les empreses d’avui, fa falta transmetre immensos blocs d’informació i això fa encara més eficient un sistema descentralitzat que la planificació. Els processos s’acceleren. Són temps de vertigen. Mentrestant, l’Estat garanteix la seguretat jurídica que procura estabilitat i creixement. Si mirem cap enrere, l’antisistema sempre ha caducat molt abans que el sistema.
