A contrallum
De cap manera
Em trobava en una localitat del nord d’Espanya on no havia anat abans, de manera que vaig sortir de l’hotel per fer un volt amb l’excitació que produeix el que és nou. Si poguéssim passejar pels cervells de la gent com pels nuclis antics de les ciutats, advertiríem que l’arquitectura d’aquells i la d’aquests s’assemblen. Ho penso amb freqüència al metro o a l’autobús. Em dic: em ficaré al cap d’aquest home que va sense afaitar per veure què hi porta, a dins. I m’hi fico (imaginàriament, d’acord, però m’hi fico) i observo que l’home està penedit de no haver-se afaitat. Per això es posa la mà a la barba i compon una expressió valorativa. Hi ha individus als quals els prova la deixadesa, però a mi, pensa l’individu, a mi em va fatal. S’ha obsessionat amb l’afaitada i no és capaç de pensar en cap altra cosa. Surto del seu cap i torno al meu. També jo vaig sense afaitar, i ho lamento.
Dèiem que vaig abandonar l’hotel i vaig sortir a fer un volt. Em vaig introduir en un carreró que s’assemblava una mica als carrerons dels somnis i vaig ensopegar al cap de poc amb un bar que es deia Aquí No Es. Em va sorprendre haver arribat a un lloc que no era i vaig dubtar si entrar-hi o no. ¿Ha d’entrar un al lloc que no és? Hi vaig guaitar i vaig observar que el local estava gairebé ple. Ple d’ànimes que no eren, vaig suposar. ¿Seria capaç d’afegir-m’hi? Però, d’altra banda, si allí no era, tal com deia el cartell, per què córrer aquest risc.
Hi vaig entrar finalment. Em vaig acomodar a la barra i em va atacar una sensació molt alliberadora de no ser. No ser és un descans, un descans bàrbar. Vaig demanar un gintònic, malgrat que els havia deixat perquè em van començar a posar-se’m fatal, i vaig fer el primer xarrup amb mil cauteles. Se’m va posar bé, com si el gintònic no fos un gintònic. Vaig donar voltes a aquesta qüestió d’arribar al lloc que no és i se’m va acudir pensar que, a mi, tot just néixer, m’haurien d’haver mostrat un cartell en el qual figurés, amb lletres ben llegibles, aquesta mateixa llegenda: «Aquí no és, perquè no vaig arribar on havia d’arribar». Ignoro quin hauria pogut ser el meu destí, però aquest no, de cap manera. Per això m’he mantingut al món com si no hi fos. M’hauria d’haver mort en aquell bar.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
