El sistema no creu en si mateix
El pitjor de l’episodi amb la llei d’amnistia no és com ha posat en evidència la debilitat de la presidència de Pedro Sánchez. El pitjor no és la decepció que ha provocat en els votants de Junts que creien haver recuperat l’efectivitat del seu espai de representació política. El pitjor no són les anades i vingudes del PP que dubta entre defensar les seves idees al carrer o al Parlament. El pitjor és el desgast al q ual, entre tots, han sotmès les institucions. Especialment, al Congrés i al poder judicial. Tramitar una llei pel procediment d’urgència, forçar la Mesa a ignorar els dubtes dels lletrats i habilitar el mes de gener. Déu-n’hi-do perquè al final els que van exigir aquesta llei i van pactar el seu text abans de la investidura hi votin en contra i en bloquegin la tramitació.
Canviar la investidura per l’amnistia ja vam dir en el seu moment que era una operació arriscada perquè els que no volien la primera mai recolzaran la segona. A més, alguns jutges s’hi han oposat no per raons jurídiques o de defensa de la nació, sinó perquè no han entès per què la política els va enviar un cas i ara els el treu. I, finalment, un parell de jutges pretenen accedir a la categoria d’estrelles emetent interlocutòries de resposta a les esmenes que s’aproven o es rebutgen al Congrés. O almenys no els importa provocar aquesta impressió tot i que no es correspongui a la realitat. Com tampoc li ha importat al PSOE provocar la impressió contrària, que legislava en resposta a les seves interlocutòries.
Es pot entendre que l’independentisme més irredempt prefereixi desgastar l’Estat abans que aconseguir l’amnistia dels seus condemnats i encausats, però costa més d’entendre que el PSOE i els jutges no creguin en el sistema que els sustenta. Perquè aquestes interlocutòries arribin a sentències fermes falta tot un procediment judicial que passa pel fiscal, el Suprem i el Constitucional, per on han de passar les lleis que s’aprovin. ¿Ho recorden.
