Incivisme
La plaga dels nens asseguts
Cada vegada és més freqüent veure al transport públic nens que ocupen el seient que hauria de ser per a la gent gran o simplement necessitada
Un nou i inquietant fenomen recorre la nostra societat: el nen o la nena que ocupa un seient en un autobús ple o en un metro a rebentar. Aquests ulls veuen cada dia, en hores punta, petites criatures a qui no els arriben els peus a terra, éssers de mitjana infància i múltiples adolescents menors d’edat, asseguts en grup o individualment al transport públic. Sí, és cada vegada més freqüent veure simultàniament avis drets al costat de nens asseguts, en una increïble però certa inversió de privilegis que, més o menys, tothom sembla donar per bona. De vegades es dona fins i tot el fenomen humiliant de nens que envaeixen sense cap rubor els espais expressament reservats per als més necessitats i degudament senyalitzats, potser perquè el seu pare o la seva mare o qui sap si ells mateixos o tots alhora consideren que pertanyen a aquest grup de menors que imperiosament necessita asseure’s. (Petita nota el peu: que hagin d’existir aquests seients reservats ja indica una greu anomalia, perquè qualsevol lloc hauria de complir automàticament la seva missió de donar empara i comoditat a qui més ho necessita). Res explica millor aquesta nova plaga dels nens asseguts que veure els seus propis pares i mares dretes davant seu, amb aquests progenitors cedint la comoditat i el descans als que menys ho necessiten.
Sobreprotecció
Perquè el que es fa evident no és la comoditat dels petits sinó la mandra dels que els eduquen, la seva proverbial incapacitat de prohibir-los res ni de corregir-los cap conducta. El fenomen arriba a cotes de barrabassada quan, directament, són grups d’adolescents que amb la mirada fixa al mòbil simulen ignorar que a dos metres tenen un vellet o a una embarassada que sí que necessiten aquest imperiós descans. Cal ser justos: de tant en tant, com una mera excepció a la regla, algun d’aquests éssers aixeca la mirada, s’adona del que passa i cedeix a algú gran el seu necessari seient. Però, en línies generals, s’imposa un horripilant incivisme, que respon a una cruel regla no escrita: s’asseu simplement qui arriba primer. Com una nova llei de la selva, hem acceptat que alguna cosa ens toca pel simple fet d’haver arribat abans que els altres. No hi ha millor metàfora per explicar la creixent sobreprotecció dels nostres nens que aquest espectacle diari dels nens ben asseguts, amb les cames penjant o estirades, donant per fet que la seva prioritat per asseure’s és una cosa totalment normal. Perdonin, però hem equivocat greument l’ordre de preferències. La prioritat d’asseure’s hauria de ser sempre per a la gent gran, els vulnerables, les dones embarassades, els malalts de càncer, tots els que ho necessiten. Entrar avui al nostre transport públic, el que sigui, ens permet assistir a la més que probable conculcació d’aquesta regla elemental. No hauria de fer falta regular-ho, ni de bon tros dir-ho. Però així estan les coses.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
