Entendre com arriben a Trump

Tot indica que Donald Trump no tindrà cap obstacle, que no sigui la salut o la justícia, per ser el candidat del Partit Republicà a la presidència dels Estats Units. I hi ha possibilitats que guanyi. El que és fàcil, des d’Europa, és alçar aquesta superioritat moral tan colonial i explicar-ho tot per la barroeria dels votants nord-americans. Hauríem de ser una mica més modestos. Aquella és la democràcia liberal i representativa del món. Allò de la Gran Bretanya era un precedent immediat, però no era el mateix. I allò de França va arribar alguns anys, pocs, després. Aquest context cal recordar-lo abans de fer judicis de valor sobre el comportament electoral d’aquella gent que, a més, són líders globals en tecnologia, comerç i ciència. Certa intel·lectualitat europea tendeix a menysprear els que no pensen com ells i només admeten la possibilitat que algú manipuli els diferents; se’ls nega el dret a la dissidència.

Llegint les memòries d’Obama un entén millor el seu successor. Explica el president demòcrata que va arribar al càrrec pel cansament de l’electorat pel bipartidisme que niava a Washington i per la capacitat que li van proporcionar les xarxes socials de mobilitzar votants tradicionalment abstencionistes. En part, amb un altre biaix ideològic, Trump va arribar a la seva primera presidència per les mateixes raons. El bipartidisme aporta estabilitat a les democràcies, però té el risc de la impunitat. Especialment si acaba encobrint la corrupció o fent la sensació que ho fa. D’aquesta impunitat, real o ficcionada a l’estil de House of Cards, neixen aquests nous lideratges que en el cas d’Obama va donar peu a una fita històrica per l’accés d’un afroamericà a la presidència i en el cas de Trump, a donar el càrrec a la simple i mera extravagància. Si fem un exercici per entendre com arriben els nord-americans a optar per Trump o els argentins per Milei potser ens és més fàcil ajudar-los o impedir que un dels seus ens governi.