Tempesta arbitral: ¿per a què serveix el VAR?

Qualsevol que vegi les imatges de quatre decisions polèmiques durant aquest partit es veurà temptat de sospitar que el col·legiat responsable del VAR, Hernández Hernández, es va poder sentir estovat després de les crítiques que últimament havia rebut de manera sistemàtica per part d’un club que no va curt precisament d’influència mediàtica i en les institucions esportives. Però la majoria de mitjans han criticat en aquesta ocasió el polèmic rearbitratge que va conduir a la victòria final del Reial Madrid. Poques vegades s’havia donat tanta unanimitat (també entre els exàrbitres que analitzen la Lliga). És cert, amb tot, que amb menys soroll del que envolta tot el que afecta els dos equips grans de la competició, hi ha ja precedents d’actuacions tan nefastes, com l’empat de l’Espanyol a Mestalla que pràcticament el va sumir en el descens de categoria.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

El VAR va néixer per esmenar errors manifestos i no per intervenir en accions poc clares en les quals hauria de prevaler el criteri sobre el camp del col·legiat principal. Aquesta és la teoria, que en aquesta ocasió no s’ha aplicat. També se suposava que a més de facilitar una aplicació més impol·luta del reglament, el VAR havia arribat per apaivagar polèmiques innecessàries a través d’un exercici d’objectivitat i transparència. Però en casos com el d’ahir es fan patents irregularitats de procediment que fàcilment portaran els aficionats a sospitar alguna cosa més que fallades humanes, i a anul·lar tota les virtualitat que es podia esperar de l’arbitratge assistit.

La decisió de la federació de fer públiques les converses entre els àrbitres en el moment de consultar el VAR hauria d’haver servit perquè els profans entenguessin decisions que de vegades apliquen rectament el reglament tot i que siguin difícils de comprendre des de la grada, el bar o el sofà de casa. Però aquest exercici de transparència ha deixat al descobert episodis gairebé de vodevil, amb un col·legiat que selecciona imatges i adverteix de possibles infraccions de tal manera que encaminen l’àrbitre principal cap a l’error (i en aquest cas, sempre en el mateix sentit). Almenys podem felicitar-nos que la transparència vagi arribant lentament a l’arbitratge. Ara només falta que serveixi per eliminar-ne la incompetència.