La Barcelona ‘quedabé’ de Collboni
¿Quina Barcelona vol l’alcalde Jaume Collboni? Sis mesos després de prendre possessió, vet-ho aquí un dels grans misteris de la política catalana. 180 dies d’ambigüitats, decisions a mitges, objectius ajornats, filtracions amb posteriors reculades, molt pocs fets i, això sí, moltes ganes de quedar bé amb tothom. L’alcalde que va ser tan audaç per arribar al poder ha convertit la seva acció de govern en una memorable confusió que amenaça de degenerar en una seriosa paràlisi. L’únic que sabem amb certesa del nou alcalde és que vol quedar bé amb tothom, especialment amb els lobbies que tan bel·ligerants van ser amb l’anterior ajuntament i tan dòcils se’ls veu ara. La geometria variable de Collboni, que governa amb uns famèlics 10 regidors, s’ha convertit en un joc incert en el qual pretén fer veure que pot pactar a esquerra i dreta: això sí, comença a veure-se-li una tendència cada vegada més descarada a abraçar el reaccionarisme que fa anys que somia a retrocedir tot el que Barcelona havia avançat en la mobilitat sostenible. Mira que sabem poques coses, però ja ens hem assabentat que no hi haurà més superilles ni més carrers per als vianants com l’esplèndid Consell de Cent: fins i tot s’han gastat 12.000 euros per a un estudi fantasmagòric sobre el carril bici de la Via Augusta, construït amb fons europeus, només per poder tenir una excusa per si cal desmuntar-lo, una vergonya que posaria la ciutat a l’altura d’Elx o Valladolid, on s’han tret carrils bici per la indigna pressió de Vox. Alhora, Collboni es presenta com l’alcalde de l’ordre, però és incapaç de multar els milers de motos que infringeixen les normatives més bàsiques d’aparcament, cosa que confirma que per a ell les dues rodes només són bones si són motoritzades. Amb el tramvia, ni fred ni calor, no s’atreveix ni a anunciar que el para ni a desviar-lo pel carrer de Provença, una barbaritat que va estar unes setmanes a sobre de la taula, i el més probable és que, simplement, es posposi. I és que aquesta resulta ser la recepta infal·lible per a aquests ja sis mesos de govern: paralitzar, interrompre, ajornar, o el que és el mateix, no fer res per evitar ofendre ningú.
Falta de projecte
La revolució ecològica de Barcelona va molestar no pocs poderosos, però va enlluernar molts barcelonins que van descobrir una nova manera de viure, diferent i saludable, i va fascinar no poques institucions internacionals, des de l’ONU fins a grans alcaldes passant pel CEO del Mobile: malgrat el soroll mediàtic, la ciutat va trobar una bandera amb què presentar-se orgullosa al món. Collboni, amb la seva obsessió per desmarcar-se de Colau, sembla preferir parar aquella idea només perquè no vol assumir el seu cost i corre el risc d’enviar la ciutat a una terra de ningú, mediocre, sense personalitat, sense ambició, això sí, on ningú s’enfada. Durant la campanya, el candidat del PSC es va inventar un funambulisme amb què demonitzava l’alcaldessa que havia estat recolzant durant anys, intentant fer veure un impossible segons el qual era oposició i Govern alhora. Ara descobrim que aquell caos conceptual li va poder ser útil per aconseguir el poder, però denotava una alarmant falta de projecte. En la seva disjuntiva impossible entre l’esquerra i la dreta, costa saber de quin costat caurà la bola en el particular match point de Collboni. El que és segur és que, entre tantes vacil·lacions mal calculades, Barcelona corre el risc de perdre tot el que havia guanyat.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
