La lògica estatal
Si et sobren recursos, l’Estat es posarà als teus peus. Si te’n falten, no hi haurà manera de trobar-lo
L’Estat ofereix ajudes a les quals resulta impossible accedir si no es té un ordinador, un telèfon mòbil i gairebé una oficina des de la qual escriure-li. Parlar amb l’Estat és tan difícil com parlar amb el senyor Vodafone, o el senyor Twitter (ara X), o el senyor Microsoft o el senyor Google, fins i tot amb el senyor Filmin o el senyor HBO (tot són senyors, per cert). Això es deu al fet que l’Estat, com el gat de Schrödinger, existeix i no existeix alhora. Si et sobren recursos, l’Estat es posarà als teus peus. Si en manques, no hi haurà manera de trobar-lo. Amb freqüència, per tramitar una cosa que hauria de ser senzilla, com la jubilació o com la declaració d’Hisenda, has de recórrer (i pagar) a un assessor expert que conegui els hàbits de l’Estat per agafar-lo en un moment amb disposició d’atendre’t.
Suposem que l’Estat ofereix un subsidi per a persones pobres, molt pobres, que han de demostrar la seva pobresa per mitjà d’unes tecnologies que no estan al seu abast.
Però l’Estat no pot fer això –diran les persones assenyades–, perquè l’Estat és lògic.
Notícies relacionadesL’Estat és lògic, en efecte, però la seva lògica s’assembla més a la del món quàntic que a la de la realitat macroscòpica. En altres paraules, que, a més d’estar viu i mort alhora, pot estar en dos llocs alhora, tot i que sense trobar-se en cap. No és estrany que acudeixis a una oficina de l’Estat on t’exigeixin que demanis una cita telefònica. Tornes a casa pacientment, truques al telèfon que t’han facilitat, però ningú l’agafa. No és que no l’agafin a les deu. No l’agafen ni a les deu ni a les onze, ni a les dotze, ni dilluns, ni dimarts, ni dimecres, etc. L’Estat està (tu mateix has trepitjat una de les seves oficines), però no està, perquè és completament intransitiu. D’això se’n diu superposició quàntica.
L’ingrés mínim vital, sobre el qual l’Estat va portar a terme al seu dia (a través del Govern) una campanya publicitària al·lucinant, només arriba al 5% de les persones sense llar, que són les que més ho necessiten. I és que cal sol·licitar-lo per mitjans telemàtics dels quals els indigents manquen. Si els tinguessin, els ho negarien per tenir-los. Significa que l’IMV, igual que l’Estat, existeix i no existeix alhora.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
