Cada vegada que s’acosta una votació al Parlament em passa pel cap la imatge de Pedro Sánchez fent equilibris sobre la corda fluixa davant l’expectació d’un públic, el d’Espanya sencera, que conté la respiració esperant o tement una caiguda que contínuament s’anuncia però que mai es produeix, almenys fins aquest moment. Hi ha qui parla de resistència i d’habilitat, fins i tot de baraca, aquesta paraula àrab que anomena la bona sort i de la qual pel que sembla deriva la nostra popular baralla.
Des que va arribar al poder, Pedro Sánchez s’ha mogut sobre arenes movedisses, cosa que dona a la seva figura un efecte d’inestabilitat que els fets i els resultats desmenteixen, ja que ja fa uns quants anys que és al capdavant del seu partit (del qual el van fer fora i al qual va tornar malgrat la vella guàrdia i l’aparell) i gairebé tants governant un país tan difícil de governar com és Espanya, especialment en aquests últims temps en els quals l’electorat s’ha fragmentat i polaritzat de manera significativa en relació amb els anteriors. Si ja era complicat governar un país dividit per la meitat des de la Guerra Civil i amb 17 governs autonòmics de diferent signe polític, algun amb aspiracions d’independència de la resta, convivint alhora, més ho és des que el bipartidisme tradicional va desaparèixer arran de la crisi econòmica mundial del 2007 i dels casos de corrupció del Govern de Rajoy que acabarien costant-li el càrrec després d’una moció de censura interposada precisament per Pedro Sánchez. Era la primera vegada que això passava en la democràcia espanyola i ningú en donava ni cinc per la supervivència d’aquest, però encara hi és al cap de cinc anys després de superar una pandèmia mundial, una guerra a les portes mateixes d’Europa amb greus efectes sobre l’economia del continent i del món, un Govern de coalició que era també una novetat en la història democràtica d’Espanya (i que va viure moltes tempestes tant ideològiques com personalistes) i fins una derrota electoral a què va reaccionar convocant per sorpresa unes noves eleccions generals que, tot i que les va perdre en vots, va guanyar parlamentàriament, cosa que li ha permès continuar governant el país, això sí, després d’un exercici d’equilibrisme i funambulisme polític digne del millor acròbata. Un exercici que no ha acabat amb la seva elecció com a president sinó que haurà de continuar fent durant tota la legislatura, com ja s’ha vist aquest dimecres després de les primeres votacions en un Parlament disposat a no donar-li treva, començant per alguns dels seus socis d’ocasió, que aprofiten la situació per intentar treure beneficis extra o cobrar-se deutes personals tot i que sigui a costa de trair les seves pròpies idees.
¿Fins quan aguantarà? És la pregunta que ens fem tots, però amb la convicció que, malgrat les aparences i del que l’oposició anhela, Pedro Sánchez desafiarà tots els pronòstics, fins i tot la llei de la gravetat política, com ja ha demostrat àmpliament fins avui, tot i que això li suposi haver d’estar contínuament agitant els diferents platets dels partits que el van recolzar en la seva elecció (i que reclamen la seva atenció contínuament) alhora que manté en l’aire les boles que li llancen des del públic i s’aguanta en equilibri sobre el pòdium inestable que és el Govern d’aquest país des que la fragmentació del seu electorat va acabar amb les majories monocolors. Fins i tot hi ha qui no dubta que aguantarà fins al final de l’espectacle circense en què s’ha convertit la política espanyola d’un temps ençà i no només per les seves habilitats.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
