Epidèmies i epidèmies

És normal preocupar-se. Venim d’una emergència sanitària, conseqüència de la pandèmia de la covid-19, que no oblidarem. Especialment si vam patir la malaltia o alguna persona pròxima va morir. No obstant, abans de la pandèmia teníem cada hivern situacions semblants a la que estem vivint aquests dies. És habitual en aquestes dates de més proximitat entre les persones en llocs tancats (restaurants, comerços, etc.). Però la vivència de la pandèmia és present i ens afecta doblement. D’una banda, tenim por i demanem ajuda. D’altra banda, el nostre sistema immunològic havia oblidat el virus de la grip, que aprofita l’espai que li deixa el coronavirus.

És normal sentir temor davant aquests primers símptomes. A l’inici de la pandèmia de covid-19, sentíem que era "com una grip, una mica més greu". Però no va ser així. A Espanya, segons el recent informe Avaluació de l’acompliment del Sistema Nacional de Salut espanyol davant la pandèmia de covid-19, es van produir més de 400.000 hospitalitzacions, una mica més de 40.000 ingressos en ucis i unes 87.000 morts. En part per la saturació i falta de recursos del sistema sanitari.

El que no és normal és que amb la informació que els sistemes de vigilància epidemiològica estan proporcionant a les autoritats sanitàries, que han millorat, i amb les dades de la cobertura vacunal assolida –tot just una tercera part de la població–, no s’hagués preparat la ciutadania i el sistema assistencial per fer front a aquesta situació. L’agència europea per a la prevenció i el control de malalties ens avisava, ja a meitat de desembre, que "calia preparar, especialment els serveis d’urgències i de cures intensives, per fer front a un increment de la transmissió comunitària de virus respiratoris, cosa que és habitual a l’hivern". De nou, la improvisació i la descoordinació davant el patiment dels ciutadans i dels sanitaris, que se senten impotents. Un sistema saturat i incapaç d’atendre tota la demanda per l’epidèmia de grip i per altres problemes de salut. Sembla que no n’aprenem. Institucionalment parlant. A sobre, assistim altre cop a la utilització partidista de la situació.

Notícies relacionades

Pedro Sánchez: l’estafa

Illa, malgrat Sánchez

¿Tan difícil és disposar d’una autoritat sanitària amb capacitat executiva, que coordini les comunitats autònomes i el ministeri, basant les seves propostes en un òrgan tècnic amb recursos i competència científica, com la nonada Agència Estatal de Salut Pública? Una agència que, d’una banda, comunica als ciutadans transmetent un missatge tranquil·litzador què han de fer per no saturar les urgències, ja que no cal anar-hi si es tracta d’una persona prèviament sana. D’altra banda, liderant juntament amb les comunitats autònomes una atenció domiciliària efectiva, presencial o remota, perquè el ciutadà no se senti abandonat. Així com acordant amb la Seguretat Social una gestió àgil de la baixa laboral en cas de malaltia, com ja es va fer durant la pandèmia. Sense oblidar l’activació de les mesures preventives no farmacològiques que han demostrat ser efectives, no només les individuals com la mascareta, sinó també les col·lectives com la ventilació dels espais compartits.

No totes les epidèmies són iguals, però la responsabilitat política és sempre la mateixa.