L’altra revolució contra el temps

Penso en això quan continuem registrant alts índexs de violència sexual contra infants i dones. ¿Què més fa falta perquè aquests abusos siguin castigats amb el mateix compromís moral, per una justícia veritable? No és tant un problema d’anys de presó, el que afronta la posada al dia de la resposta judicial, com el de la curta prescripció dels delictes, que es diria que és un al·licient per als abusos sexuals que han deixat una legió d’infants traumatitzats, una llarga llista de dones amb por, problemes de conducta i una vida trastocada per la violència íntima. Són especialment vulnerables aquells que, sent menors, trigaran a atrevir-se a denunciar si no a comprendre el que han patit, a assenyalar els seus agressors, a confrontar els seus fantasmes abans que fugir-ne. I aquesta vulnerabilitat dificulta la persecució dels seus greuges en el temps, en clar benefici de l’abusador, que és conscient d’això i se n’aprofita. L’assemblea parlamentària del Consell d’Europa recomana elevar el termini a partir del qual comença a computar la prescripció als 47 anys d’edat de la víctima, però a Espanya, i malgrat l’actualització que va aconseguir la llei Rhodes, només s’ha blindat que sigui als 35 anys.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

En realitat l’assumpte no hauria d’anar de 10 anys amunt o avall, com si poguéssim calcular en quin moment de la maduresa un adult que va patir abusos pot fer el pas per denunciar la seva situació. Aquesta mateixa setmana el Parlament ha obert el camí perquè els abusos sexuals a menors no prescriguin, i ho ha fet amb el suport del PSC, ERC, Junts i comuns a una proposició de llei per a una reforma del codi penal que permeti perseguir els delictes greus que comportin penes de cinc anys de presó o més. També vol elevar en la resta de delictes l’edat límit a partir de la qual compta la prescripció en els 50 anys de la víctima. La proposta no té recorregut real a Catalunya en cas que s’aprovi, però pot ser la punta de llança perquè, una vegada portada al Congrés, prosperi amb tota l’efectivitat.

A principis de segle, els canvis del codi penal per adequar la resposta judicial als casos de maltractaments familiars, la violència domèstica, van transformar el panorama social. La llei de protecció contra la violència de gènere va desplegar tot un cos normativa per executar, i els jutjats van viure tota una revolució per adaptar-se a la nova persecució de delictes contra les dones, ja considerats com a tals, després del reconeixement que la xacra necessitava un fre urgent, un càstig proporcionat al mal causat. Tant de bo tornem a viure una revolució similar contra l’abandonament de víctimes davant abusos impunes pel pas del temps.