El poder de l’odi

Hitler era un individu ridícul. Els seus posats exagerats, el bigoti absurd, el serrell enganxat al rostre. Sí, seria ridícul... si no coneguéssim la seva capacitat de destrucció. L’historiador britànic Laurence Rees descriu Hitler com una persona "danyada", incapaç de sentir empatia ni compassió. Era inamovible en les seves certeses i, per això, oferia la protecció d’un pare autoritari. Una roca infrangible per a una majoria d’alemanys que sentien el terra tremolar sota els seus peus. Un element el feia irresistible: la seva il·limitada capacitat d’odi. Com reflexiona l’historiador, "el poder de l’odi està infravalorat. És més fàcil unir la gent al voltant de l’odi que entorn de qualsevol creença positiva".

Potser el futur ens deslliura d’un altre Hitler, però les condicions del seu ascens ens ajuden a entendre nous fenòmens. ¿Com Milei ha pogut arribar a la presidència de l’Argentina?, ens preguntem. Potser, fins i tot, el titllem de ridícul creient desqualificar-lo. El cert és que una profunda crisi econòmica, un sistema de partits desprestigiat i un candidat electoral que exhibia agressivitat han obrat l’inversemblant. A la fi, el poder de l’odi.

Primer van venir les burles al bonisme, ¿ho recorden? Un terme que va inventar la dreta per confondre humanitat amb sentimentalisme. Després, les cada vegada més desacomplexades bravates de la ultradreta. Ara, l’aliança dels partits conservadors i els ultres. ¿I l’esquerra? ¿Com planta batalla?

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Pedro Sánchez s’endinsa en l’equiparació entre el PP i Vox. La va portar al Parlament Europeu en un dur discurs, i va arribar a evocar l’Alemanya nazi davant Manfred Weber, el líder del Partit Popular Europeu. El polític alemany es mostra partidari de pactar amb la ultradreta sempre que sigui "proeuropea, pro-Ucraïna, pro-Israel i pro-Estat de dret." I això, tot i que criticable, no el converteix en un nazi.

Sánchez es presenta com la defensa contra l’odi. Sota aquesta concepció, justifica totes les seves decisions. Però aquest argument té els seus riscos, perquè no deixa d’habitar el mateix terreny que diu combatre. La seva fortalesa rau en l’animadversió de l’altre, es fa fort en el conflicte. Les provocacions d’Abascal ja són una incitació a la violència. Odi i més odi. Pot ser que per a l’esquerra resulti difícil unir la gent al voltant d’una "creença positiva", utilitzant les paraules de Rees, però l’impossible és rebolcar-se al fangar i no sortir-ne irremeiablement tacat. La deshumanització no pot ser l’únic camí. n