Desperfectes
‘Reset’ sense superofertes
El paisatge de Catalunya va posant-se a ritme de reset, amb l’amnistia fent de jardí penjant i una caiguda dels motius simbòlics del procés, com els llaços grocs i les fotos de presos polítics que no ho eren. Fins i tot reapareix la senyera. Mentrestant, l’establishment independentista continua la seva guerra interna i segueix amb una deterioració institucional de gravetat. L’independentisme ha perdut tanta energia que ja no podria reactivar les seves polítiques de superoferta: la secessió com edèn, anar-se’n d’Espanya i continuar a la Unió Europea. L’audiència de TV-3 ara correspon més a un efecte postanestèsia que a la incitació a una ruptura republicana. Té fins i tot un to casual preguntar-se quan i com tornarà Carles Puigdemont, amnistiat.
Aliats de Pedro Sánchez, ERC i Junts cedeixen al govern PSOE-Sumar el monopoli de la política de superofertes. Pedro Sánchez va presentant-se com el pacificador de Catalunya després d’haver argumentat a favor d’aplicar el 155. Ara la brisa gentil bufa a Suïssa encara que RENFE no pugui competir amb els trens suïssos. La mateixa Generalitat no sap què fer amb les dades tan negatives de l’informe PISA.
De tant en tant algú escriu un article sobre la necessitat d’un nou catalanisme, com si aquí no hagués passat res. És un reset impracticable encara que en el passat, des de finals del segle XIX, la vida pública de Catalunya va estar impregnada del mix catalanista, molt heterogeni i vinculat instrumentalment a qüestions identitàries, procedent alhora del carlisme i del federalisme republicà, de l’estratègia aranzelària o del romanticisme que du a recuperar o reinventar llengües, mitologies i nacions. En els seus millors moments, el catalanisme s’adaptava als nous cicles i, de ser una quimera folklòrica, va passar a convertir-se en un moviment vertebrat, com la Lliga. El pactisme i la capacitat parlamentària de la Lliga de Cambó són la fase eminent d’aquell catalanisme hispànic. Després de Franco la prolongada hegemonia del pujolisme va ser un mix d’ambigüitats, possibilisme i gradual desconnexió simbòlica amb l’Estat.
El mateix PSC que avui recupera terreny electoral amb Salvador Illa va donar a llum el peculiar concepte de transversalitat: és a dir, el catalanisme havia de ser transversal per impregnar tota la política i, també, a fi de competir amb el pujolisme. El PSC, després d’haver temptejat donar continuïtat a l’estil tarradellista, va entrar en la transversalitat, fins a arribar als pactes del Tinell i el segon Estatut. Algunes figures del PSC es van alinear amb l’independentisme.
A l’altre costat del riu, Ciutadans va tenir dies d’esplendor, va passar per una etapa de superofertes a Madrid i es va anar minimitzant. Pel que fa al PP, sembla estar a l’espera d’una consolidació estratègica a Catalunya encara que resulta difícil saber amb quins materials i amb quina dialèctica. Fan falta lideratges de nova generació? Aquestes situacions solen donar-se quan els partits continuen a l’espera que l’empresariat els digui què fer, en lloc de representar l’interès general amb voluntat de govern.
Segments significatius de la societat catalana –identificats o no amb la catalanitat– no volen arriscar-se a trencar el vincle de segles amb Espanya i quedar-se a l’extraradi de la Unió Europea. Consideren que, amb la patrimonialització nacionalista, la llengua catalana i el seu llegat cultural perden prestigi social, creativitat i difusió. Han coincidit la crisi d’autoritat i la de creativitat. Passar de les superofertes que són mera ficció a l’oferta-demanda real és l’opció de reset menys perillosa.
