Reducció horària laboral

La discussió sobre la durada del temps de treball és recurrent. Cada vegada que algun canvi o disrupció tecnològica ens promet un gran impacte en la productivitat, ressorgeixen els somnis i promeses del final del treball. El 2007, l’Organització Internacional del Treball (ILO) va publicar un estudi exhaustiu sobre la durada de la jornada laboral als segles XIX i XX (Working time around the world). L’estudi mostrava, en la legislació dels diferents països, que la durada es va reduir de manera consistent des del segle XIX i durant tot el segle XX, amb moments clau en els quals es portaven a terme salts significatius en aquesta reducció.

Malgrat que les pràctiques reals poden distar del que marca la legislació, sense negar la realitat del treball realitzat més enllà de les hores realment contractades, les dades aportades suggereixen que aquesta tendència a la baixa s’ha donat d’una manera continuada fins a estabilitzar-se. Un informe recent de l’ILO (2022) indica que la jornada laboral s’ha estabilitzat al voltant de les 38 hores a Europa i l’Àsia central. En aquells països on la reducció ha sigut més gran, s’ha situat al voltant de les 35 hores. Dades de la Comissió Europea indiquen una mitjana de 37,5 hores a la UE, i els més baixos són a Holanda (33,2), Alemanya (35,3) i Dinamarca (35,4).

Ens hauríem de preguntar on i per què establir la xifra màgica del que es considera la jornada laboral adequada en unes societats –les contemporànies– que no tenen res a veure amb aquelles en les quals la jornada de 40 hores podia tenir algun sentit; en les quals els rols de gènere, familiars i els valors individuals han variat; en les quals la idea del treballador ideal –concepte creat per la sociòloga americana Joan Acker, a principis dels 90, per posar en evidència la disponibilitat completa que les empreses esperaven (¿esperen?) dels seus treballadors– ja no s’aguanta enlloc.

En les últimes dues dècades, amb l’excepció francesa de la llei Aubry de les 35 hores a França, els debats s’han centrat més en la conciliació de treball i vida que en la reducció del temps de treball. L’expe riència del teletreball, forçada arreu del món per l’epidèmia de la covid-19, ha sigut un gran experiment sociològic que ens ha permès constatar les limitacions del teletreball per aconseguir aquest equilibri, i també les conseqüències negatives que pot comportar, en termes d’intensificació del ritme de treball i estrès, entre moltes altres coses.

Objectiu

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Doncs sí, la reducció del temps de treball és l’únic camí si volem abordar els problemes en la seva complexitat. La criança dels fills i l’educació demanen temps. L’atenció a les persones grans demana temps; la salut i el benestar de tots nosaltres ens reclamen socialització i tenir una vida personal, rica i saludable; preservar la democràcia en les societats demana tenir una vida cívica i una cultural activa, entre moltes altres activitats personals que reclamen temps.

La reducció de les hores de treball no solament hauria d’entrar en debat. També hauria de ser un objectiu. El fet de convertir-la en objectiu permetria pensar com es pot aconseguir, pensar en el diàleg social necessari i en l’horitzó temporal –segurament llarg– per aconseguir-ho. Un camí que és necessari iniciar si volem arribar-hi algun dia.