Els gestos del Rei
Que el Rei sigui tan afectuós amb un president argentí d'ultradreta i tan sever amb el president d'esquerres del seu propi país és en si mateix un missatge polític de gran importància profunda, fins i tot en l'improbable cas que s'hagi fet de manera inconscient
No és notícia que el rei Felip VI assisteixi a la investidura de Javier Milei, tot i que sigui d’extrema dreta i tot i que la seva coronació s’hagi convertit en unes olimpíades de la ultradreta mundial, amb figures com Abascal, Orbán, Bolsonaro o el cada vegada més inquietant Zelenski. No ho és la seva assistència, diguem que obligada per la tradició, però en canvi sí que ho són els seus gestos i la seva dubtosa posada en escena. Perquè de la trobada del Rei amb el nou president argentí va sorprendre la seva indissimulada efusivitat, amb un somriure obert i una cara radiant de felicitat, que va acompanyar amb una llarga, notòria i carinyosa encaixada. Per si algú en tenia algun dubte, mentre posaven dempeus davant els fotògrafs, Felip VI va esclatar a riure amb una broma de Milei xiuxiuejada a l’orella, i al llarg de la trobada la seva actitud corporal va ser sempre oberta, receptiva i summament còmoda, realçant una simpatia indissimulada. L’efusivitat del Rei amb Milei ja seria en si mateixa imprudent si es tenen en compte les perilloses amistats del president argentí i els seus incendiaris missatges en contra de l’Estat del benestar, però és directament xocant si es compara amb els seus gestos el dia de la recent investidura de Pedro Sánchez. Amb el president espanyol, el Monarca va ser summament fred i distant, amb un posat deliberadament seriós i gairebé agre, sense cap somriure i molt menys cap broma. Tot el que amb Milei va ser un rictus de cordialitat i fins i tot de simpatia sincera i autèntica amb Pedro Sánchez havia sigut austeritat i obstinació, fregant la mala educació.
Neutralitat
No es tracta de cap sobreinterpretació gestual: convido els dubtosos que vegin els dos breus vídeos de sengles recepcions, penjades totes dues a YouTube, per adonar-se de l’escabrosa diferència entre totes dues. Resulta que un rei que no té ni pot tenir cap autonomia ni marge de maniobra als seus discursos, i que per descomptat no té cap poder executiu, només pot expressar-se a través de l’agenda (a qui veu i a qui no veu, on es veu i amb qui) i sobretot a través dels gestos. Descartada la hipòtesi que la Casa Reial estigui formada per una banda d’ineptes que són incapaços de controlar les actituds corporals del Monarca en funció de les seves preferències personals, cal pensar justament que els somriures a Milei, en contraposició al gest sever i gelat amb Pedro Sánchez, són un missatge molt nítid que l’estructura profunda de la Zarzuela o el mateix Felip VI ens volen enviar de forma molt poc subtil, sobre les seves preferències ideològiques. Que el Rei sigui tan simpàtic amb un president argentí d’ultradreta i tan obstinat amb el president d’esquerres del propi país és un missatge polític de pes profund, fins i tot en l’improbable cas que s’hagi fet sense voler. Si fos un Rei sempre rialler, obert i efusiu no hi hauria tema. El problema comença quan ell i el seu equip trien amb qui ser tan amables. Molt ull, perquè els mateixos que li van aconsellar aixecar el dit agressivament el 3-O i ara juguen a posar cara de gossos a Sánchez i a fondre’s davant Milei potser s’estan començant a passar de llestos. Potser caldrà recordar-los l’essencial: l’esquerra espanyola va acceptar no tocar el Rei durant la Transició a canvi que es mantingués estrictament neutral i decoratiu. Tants gestos sobreactuats amb missatges cada cop més indissimulats poden posar en perill el seu cada cop més precari equilibri institucional.
