I l’infinit, ¿què?

Enmig d’uns problemes matemàtics que la meva filla va portar a casa, em vaig voler fer el llest i li vaig preguntar què pensava de l’infinit. Ella tenia el cap inclinat sobre una mà, com si li pesés massa i el coll no pogués suportar-la sense trencar-se. En aquesta posició, buscava resoldre quants pins hi havia en una pineda si al principi n’hi havia 3.284, però un incendi en va cremar 1.046, i a continuació es van plantar els 1.845. L’Helena va aixecar el cap, em va mirar com si jo fos una formiga, i va respondre a la meva pregunta: «¿I tu?».

En quin moment havia après aquest truc, vaig pensar. Li vaig confessar que a mi l’infinit em posava nerviós. Hi havia alguna cosa en el fet que algunes coses no trobessin mai un final que m’incomodava. «A mi també», es va afanyar a afegir, sense dir res més. Em va semblar un molt bon segon truc.

«Aquest número no existeix»

Notícies relacionades

Joan Laporta, un baró rampant

Els galls i ‘El 47’

Aquesta breu conversa, que es va acabar allà, perquè ella havia de restar i sumar pins, es va originar, en realitat, dos dies abans, a Pontevedra, durant la festa d’aniversari d’una amiga. Una de les convidades, professora d’educació infantil, em va explicar que una vegada li va preguntar a uns dels seus alumnes quants anys tenia. «Tres» va dir el nen, mostrant-l’hi també amb els dits. «¿I que saps quants tinc jo?», va preguntar la professora. El nen la va mirar astutament, i va replicar segur de si mateix: «¡Set!». Quan la professora li va revelar que no, que en tenia 40, el nen va obrir molt els ulls, i després va dir: «Però professora, ¡aquest número no existeix!».

La mesura de les coses requereix un aprenentatge gradual. A l’absolutament enorme, com a l’extraordinàriament petit, ens hi acostem a poc a poc, doblegant l’escepticisme i la incredulitat a poc a poc. És normal que en algun moment 40 sembli un número astronòmic, mentre encara no coneixem les implicacions del zero. La imaginació s’eixampla progressivament. Amb el temps deixa d’atordir-te el molt nombrós, tot i que neguiteja. Fins que un dia entens que sigui infinit l’avorriment, la tristesa, el somni, la ressaca, l’avarícia, l’alegria. Tot. n