‘Goodbye,mister Kissinger’

Un adolescent alemany, maltractat a l’escola per jueu, emigra amb la seva família als Estats Units el 1938 fugint del nazisme. Troba feina en una fàbrica de brotxes d’afaitar. Estudia a Harvard. Amb el seu privilegiat cervell analític, aconsegueix consagrar-se en el món acadèmic. Fa el salt a la política. Com a secretari d’Estat (amb Richard Nixon i Gerald Ford), es converteix en un dels homes més influents del segle XX. Una vegada retirat, aprofita els seus contactes per fer de l’assessorament sobre política exterior un negoci molt lucratiu. I mor als 100 anys amb el cap en la plenitud de les seves sinapsis. Com a trajectòria no està gens malament. Parlem de Henry Kissinger, a qui se li dedicarà ben aviat un homenatge públic a la ciutat de Nova York.

¿Monstre o geni de la diplomàcia? A hores d’ara no té sentit col·locar-li una etiqueta excloent, ja que les dues facetes van conviure en ell. Però sorprèn el poder rehabilitador del pas del temps, fins al punt que abocar una crítica sobre la seva figura als Estats Units col·loca l’emissari a la trinxera de l’esquerra radical. Entre les escasses veus dissonants, amb prou feines la de la revista Rolling Stone, que ha publicat el seu obituari sota el següent titular: Henry Kissinger, criminal de guerra estimat per la classe dominant nord-americana, finalment mor. Es referien, és clar, als bombardejos massius i secrets el 1969-70 sobre la Cambodja llavors neutral, on s’amagaven les forces del Vietcong (50.000 civils morts). O a la seva implicació, a través de la CIA, en el cop que va enderrocar Allende a Xile. O al suport a la dictadura militar argentina. Mestre de la realpolitik, una mena de maquiavel·lisme modern.

Seva és una frase que sembla de Marx (Groucho): "L’il·legal ho fem immediatament; l’inconstitucional triga una mica més".

els mèrits

L’acostament a la Xina va representar una jugada mestra de gran estrateg. La pressió sobre Leonid Bréjnev, en l’època de l’estancament soviètic, va ser decisiva per accelerar la distensió amb l’URSS, de la mateixa manera que la diplomàcia de llançadora, aquest anar i venir entre parts enfrontades, va aplanar el camí per als acords de Camp David.

Notícies relacionades

L’art de perdre

Només un minut

Però resulta significatiu que els tres grans èxits de Kissinger (amb la Xina, l’URSS i l’Orient Mitjà) s’hagin enfonsat 45 anys després que abandonés el càrrec. O, dit d’una altra manera, sembla que no hàgim desenganxat les botes del fang dels anys 70.

¿Un altre mèrit? Potser Europa, que mai li va importar un rave. Es va esforçar per mantenir-la sota la tutela nord-americana i Alemanya lligada en curt. Al gran diplomàtic se li atribueix una altra frase memorable: "Si vull parlar amb Europa, ¿a qui truco?"..