Immigració Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Les fronteres d’Europa, una excepció en la legalitat
Lluny de crear un mecanisme de corresponsabilitat entre els 27, el pacte de migracions i asil permetrà pagar per no acollir: 20.000 euros per persona rebutjada
Els Vint-i-set desbloquegen el pacte per gestionar les crisis migratòries després d’aixecar-hi Itàlia les seves reserves
López Aguilar: «La retòrica antiimmigració de l’extrema dreta és estúpida i inútil»
És urgent canviar les polítiques migratòries de la UE. Si en alguna cosa coincideixen societat civil, estats membres i, fins i tot, institucions europees és en aquesta afirmació.
Però Europa fa gairebé una dècada que intenta posar-se d’acord. Després d’anys de negociacions fracassades, el 2020 la presidenta de la Comissió Europea admetia que cal reformar un sistema comú d’asil que, en realitat, no ha estat mai ni comú ni d’asil perquè ha estat incapaç de repartir responsabilitats entre països i complir les obligacions d’acollida de persones refugiades.
Des d’aquell moment i lluny del focus mediàtic –massa saturat amb debats populistes sobre les migracions– s’ha anat avançant en la negociació del Pacte Europeu de Migracions i Asil, que aspira a ser el nou full de ruta de la política migratòria de la UE. I ara hi ha pressa. Pressa perquè el 2024 hi haurà eleccions europees i la UE necessita mostrar consens. En aquest compte enrere, la presidència espanyola al Consell s’ha proposat la missió –fins ara impossible– de portar les negociacions a bon port, i tot apunta que abans que acabi l’any es podria fer públic l’acord sobre el pacte. Què diu el pacte i què suposaria aplicar-lo tal com està avui?
El pacte és un puzzle complex de propostes legislatives difícils d’entendre per als que no som als fogons de la política migratòria. Alhora, el seu contingut és determinant per a la vida de moltíssimes persones, perquè defineix com la UE gestiona les seves fronteres i com tracta les persones que hi arriben. Tot i ser anunciat com un «nou començament», el pacte està cuinat amb els mateixos ingredients que permeten la violència i la mort a les fronteres europees. De fet, empitjora el model actual perquè institucionalitza les males pràctiques, denunciades no només per organitzacions i moviments socials sinó també per l’ONU. I ho fa en forma de tecnicismes que semblen inofensius.
Si s’aprova, el pacte convertirà les fronteres en espais fora de la legalitat. Sota el nom de ‘control previ a entrada’, el pacte permetrà crear una ficció legal segons la qual les persones que entrin per vies irregulars es consideraran en terra de ningú. En lògica de la trampa, algú que aconsegueixi desembarcar –sense perdre la vida en el camí– en una costa espanyola o italiana no es considerarà en territori europeu. I, si no existeix territori, tampoc les lleis i els drets que hi apliquen. De debò volem viure en una UE amb llimbs jurídics?
Si s’aprova, el pacte farà habituals les detencions massives, fins i tot de menors. En la pràctica, el ‘procediment en frontera’ implicarà retenir les persones migrades i refugiades i privar-les de llibertat durant mesos, incloent-hi nens i nenes de més de 12 anys. A vegades, fins a la seva deportació. Ens imaginem la nostra família empresonada pel simple fet d’haver creuat una frontera?
Si s’aprova, el pacte augmentarà la pressió als països d’arribada que, com Espanya, assumeixen un més gran esforç d’acollida. Lluny de crear un mecanisme de coresponsabilitat entre els 27, el pacte permetrà pagar per no acollir: 20.000 euros per persona rebutjada. Ens imaginem haver de fugir de casa i que algú posi preu a la nostra protecció, a la nostra supervivència?
I, si tota la resta falla, el pacte permetrà apel·lar al concepte comodí de ‘crisi’ per saltar-se les obligacions internacionals i convertir en excepció les normes dels drets humans.
En la seva forma actual, el pacte no resol cap dels reptes de la UE: no redueix pressió als països d’arribada, no erradica la violència institucional a les fronteres i no construeix un sistema d’asil just, funcional i amb garanties.
En canvi, converteix la gestió migratòria en la gran excepció per als drets humans. I això hauria de preocupar també frontera endins, perquè rebaixar els estàndards de drets per a les persones migrades no és només un retrocés per a qui es troba en aquesta situació, sinó per al conjunt de la ciutadania. I, si permetem via lliure a les vulneracions de drets, estarem entrant en un perillosíssim carril de sentit únic.
