L’espiral de la llibreta Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Ruptura de l’ascensor social, fi d’un somni
Fulgor i mort de l’enciclopèdia com a símbol aspiracional
Va haver-hi un temps en què s’obria la porta a tothom sense fer ni tan sols un cop d’ull per l’espiell: a les testimonis de Jehovà; al sereno i a l’escombriaire, que felicitaven les pasqües amb una postaleta, demanant les estrenes; i al venedor d’enciclopèdies, un senyor amb vestit de tergal i corbata que mostrava la mercaderia sobre la taula braser del menjador. Fumava. Desplegava una peroració embolcallant en la qual l’argument comercial imbatible el constituïen els fills, el futur d’aquells mocosos que, ajaguts sobre el terra de linòleum, continuàvem fent malifetes als ‘madelman’. Així, mitjançant el sistema de venda a domicili, l’enciclopèdia, que va néixer elitista –Diderot, D’Alembert ‘et alii’–, va començar a entrar a les llars de classes mitjanes als anys 70 i 80, no només com a part de la decoració, sinó també com a indicatiu que en aquesta casa s’aspirava a la cultura. A la meva, hi va anar a parar la molt modesta Enciclopedia Universal Nauta —ni la Larousse ni l’Espasa-Calpe, de més pedigrí—, pagada a còmodes terminis.
Se me’n va anar el cap recordant aquesta qüestió quan, en ple Eixample, vaig topar l’altra tarda amb una dotzena de volums de l’Enciclopèdia Catalana, amb la seva característica enquadernació de color verd botella, llençades a l’escocell d’un plàtan. Qui sigui que es va desfer de la col·lecció no es va atrevir a llençar-la directament al contenidor de les escombraries, pensant que podria interessar-li a algun transeünt o perquè potser encara s’amaga un vestigi de sacrilegi a l’hora de desprendre’s d’un llibre.
POLS I ESPAI
Notícies relacionadesEn veritat, les enciclopèdies són un niu de pols, ocupen massa espai als pisos cada vegada més exigus i han quedat obsoletes amb la irrupció d’internet. La mateixa ‘Encyclopedia Britannica’, el súmum del saber amb els seus 34 volums, va deixar de publicar-se en paper el 2012, a causa de l’escassa demanda. Ara comercialitzen la versió ‘online’.
Però, tot i així, els llibres llençats en ple carrer, com peles de plàtan, mentre una tènue brisa passava les pàgines d’un dels volums, obert de braços a la intempèrie, feien una mica de pena, com el confeti brut d’un final de festa, i abocaven el passejant a un doble vertigen. D’una banda, l’enciclopèdia menyspreada simbolitza la fi del somni aspiracional de les classes mitjanes, la ruptura de l’ascensor social o, més ben dit, de l’escala, ja que va costar molt pujar algun esglaó. De l’altra, l’angoixa del coneixement. Diuen que Aristòtil va ser l’última persona que aplegava tot el cosmos al seu cap. ¿O va ser Leonardo? A tot estirar, fins i tot Hegel. Ara, no obstant, un cervell humà tindria capacitat per emmagatzemar el 0,00002% del saber total. M’apujo la cremallera de l’anorac i continuo caminant. Total, jo només passava per allà.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
