NEWSLETTER Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

Illa i els èxits del PSC

1
Es llegeix en minuts
Illa i els èxits del PSC

Salvador Illa, primer secretari del PSC, ha aparegut a la foto en el tram final de les negociacions amb Esquerra i amb Junts. El seu interès en l’èxit de l’operació ha fet que redoblés la seva habitual aposta per la discreció. Però la investidura de Pedro Sánchez de la setmana vinent no hauria sigut possible sense ell i sense el partit que dirigeix. En primer lloc, perquè aportarà a aquesta votació un total de 19 diputats, que són tan o més decisius que els 7 d’Esquerra o de Junts. En segon lloc, perquè, si el PSC no tingués la força que té a escala municipal i les expectatives que té en les pròximes eleccions catalanes, a Sánchez li hauria resultat gairebé impossible defensar l’amnistia dins del PSOE. I, en tercer lloc, perquè sense la política de pactes que ha seguit en els últims quatre anys amb què ha trencat els blocs petris de la política a Catalunya, Esquerra i sobretot Junts ni s’haguessin assegut a negociar. Al PSC el pacte d’investidura li convé perquè fa president Sánchez, però també, i molt intensament, perquè obre la possibilitat d’un canvi de cicle en la política a Catalunya. A més, mai en la història recent el PSC havia tingut tant pes en el PSOE sense el contrapès de la federació andalusa, ara en hores baixes.

Aquest cúmul d’èxits no està exempt de riscos. Una part dels simpatitzants i votants del PSC tenen dificultats per digerir l’amnistia. Igual que molts sectors que han vist amb simpatia el socialisme català durant el procés. Un empresari que es va significar en aquells anys ho resumeix així: «L’Estat pot perdonar (indults), però, no, demanar perdó (amnistia)». Els que el 6 i 7 de setembre es van sentir desemparats i tractats com «colons» necessiten evidències que el que ara es fa a canvi de la investidura no sigui una operació de l’independentisme unilateralista per reagrupar les seves forces des de la política institucional. Com sempre deia Pujol, «qui no s’arrisca no pisca».