A l’altra banda de la porta entreoberta

Va ser dijous al matí quan el ministre Iceta li va comunicar la concessió del premi en reconeixement a la seva trajectòria, una trucada que va sorprendre l’escriptora barcelonina, autora d’alguns dels millors contes i ‘nouvelles’ de la literatura espanyola contemporània, amb pijama i escrivint. Que s’enfonsi el món, però que t’enxampi escrivint.

Potser la primera Fernández Cubas va ser la narradora oral, la que fila un cabal d’històries, tal com ho feia ‘Totó’, la mainadera que es cuidava d’ella i les seves germanes a la casa d’Arenys, un cabal d’aventures i relats desgranats en les tardes d’hivern al costat de la salamandra del pis de dalt. Resulta un plaer sentir-la parlar de rellotges, ànimes del purgatori, fronteres, transatlàntics i trens, dels dies de khamsin, el vent ardent que arrossega sorra del desert, de tants viatges pel món compartits amb qui va ser el seu marit, l’assagista Carlos Trías. Alguns retalls apareixen en un ‘memoir’ deliciós: ‘Cosas que ya no existen’.

Una creença compartida

Notícies relacionades

Un altre cop, a les tres seran les dues

La visió del ‘cash’

Com a escriptora, és extremadament conscienciosa i primmirada. Té més memòria que el Funes de Borges, una intuïció diabòlica i uns ulls perforadors, blavíssims, com dues cuques de llum incandescents, una mirada que sap desenterrar el que s’amaga sota la pols de les aparences. La realitat no és més que una creença compartida. La seva poètica, si es permet l’expressió, es comprimiria en una sentència de Blaise Pascal que Cubas ha recordat en alguna ocasió: «La suprema adquisició de la raó consisteix a reconèixer que hi ha una infinitat de coses que la sobrepassen».

També diu molt del seu univers un quadro: ‘Intern amb figura’ (1868), d’Adriano Cecioni, que il·lustra la portada de ‘La habitación de Nona’ (Tusquets), volum de contes pel qual va rebre els premis de la Crítica i Nacional de Narrativa. La tela, que l’autora va descobrir en una exposició a Madrid, mostra un dormitori desangelat, on una nena s’amaga rere un llit. Està espantada. Sembla tenir por. D’alguna cosa o d’algú que pugui entrar en qualsevol moment per la porta entreoberta, rere la qual s’entreveu una altra porta. Ningú com la gran gata Cristi sap què s’amaga rere la inquietant estranyesa que de vegades et deixa tremolant.