Un altre cop, a les tres seran les dues

També García Márquez els odiava, atribuint-los la imperfecció del món, a causa de l’obstinació de Déu per descansar. Home, tampoc n’hi ha per tant, si bé és cert que cap al final del dia, quan comença a declinar la llum del sol, es detecta de vegades un buit, un lleuger desequilibri, un punt de fractura; és el que tenen les expectatives. Per bé o per mal, l’últim diumenge d’octubre conté una hora extra, susceptible d’invertir-se en una migdiada més llarga o en l’ajornada visita als sogres. Un regal de 60 minuts. Un ‘bonus track’. Un diminut viatge en el temps. A les tres seran les dues.

Aquest és el títol que ha escollit Sergi Pàmies per al seu nou llibre... Ups, és just al revés, ‘A les dues seran les tres’ (Quaderns Crema), com passarà diumenge per venir del robatori, quan l’horari d’estiu ens escamotejarà l’obsequi d’aquesta hora. Ningú regala res de franc. En qualsevol cas, el lapsus amb el títol no revesteix, crec, tanta importància perquè, com l’autor sap molt bé, hi ha una dimensió gairebé inaccessible on passat, present i futur conviuen en una bassa de fang remogut, com si tot transcorregués de forma simultània en diferents plans.

Endreçar l’armari

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Pàmies està sembrat. Vola alt en aquesta nova colla de contes, fragments, instantànies, premonicions o com vulguin dir-ne. S’ha de portar les regnes del cavall molt llargues per transformar en literatura fins i tot els racons de l’ofici, ja sigui l’el·lipsi, la versemblança o l’elecció d’un narrador o un altre. Sap desenterrar com ningú l’absurditat o el vertigen que s’amaguen rere de fets o objectes quotidians, en aparença banals, ja siguin una guitarra, una sobretaula al restaurant La Pava, de Castelldefels, o l’obligació d’endreçar l’armari: la troballa de la carta d’un vell poeta esdevé ‘summa’ existencial.

L’autor sempre va tenir raigs X als ulls per travessar les certeses, les suposades seguretats de la raó, però els anys li estan afilant encara més la mirada. Descreguda, bastanta de tornada, libèrrima, sense cap llast, àcida però mai amarga. Algun privilegi hauria de tenir el pas del temps, que, al cap i a la fi, és el gran tema, el quid de la qüestió, el pal de paller, el pal que sosté qualsevol tinglado. Per això a les tres seran les dues. ¿O era al revés? En el fons, és igual.