L’espiral de la llibreta Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
La societat cansada del nou tecnofeudalisme
Sobre la complaença d’Europa, encara envoltada de foc
M’assec en un bar gallec, lluny de l’aglomeració del centre, amb els diaris, dos de cruixents i un de vell, de diumenge passat, amb la intenció de posar-me al dia i gratar alguna idea de la paella recremada del món. S’hi està bé a la terrassa; l’amo permet a la parròquia acomodar-se a qualsevol de les cinc taules disposades sobre la vorera, en soledat, si ho desitja, però sobretot sense presses.
Començo llegint a ‘El País’ una formidable entrevista del periodista Joseba Elola al pensador coreà establert a Alemanya Byung-Chul Han, que es perfila en les seves respostes com un cavaller bastant pagat de si mateix, displicent en el tracte.
El filòsof de moda afirma ara que hem perdut la capacitat de narrar, aquella força única que ens congregava al voltant del foc per donar-nos sentit en el transcurs del temps. Que, en tot cas, la narració —avui reduïda a xafarderies, historietes sense profunditat, publicitat— s’ha transformat en una eina més del capitalisme, que succiona la nostra suposada llibertat individual per reproduir-se a si mateix. Treballa, rendeix més, sigues productiu. «Som —diu l’autor coreà— els òrgans sexuals del capital». O sigui, estem ben fotuts.
En una altra entrevista publicada aquests dies, l’exministre de Finances grec Yanis Varoufakis, publicitant el seu nou llibre, que sortirà el febrer del 2024, al·lega que el capitalisme ha patit una mutació cap a una economia tecnofeudal i un nou (des)ordre. Ara els senyors feudals són les grans tecnològiques (Meta, Google, Amazon, Apple, Microsoft), empreses que tenen més informació dels consumidors i ciutadans que qualsevol govern en la història. Cap, per cert, està establerta a Europa.
Però què, ¿cap on anem?, ¿farà crac el tinglado? Crida l’atenció que els dos pensadors, afins a l’esquerra, siguin tan brillants tots dos a l’hora de detectar símptomes i en l’encunyació de conceptes vius com cops de puny («tecnofeudalisme», «societat del cansament»), però no tan precisos en el diagnòstic, en la recepta per curar el mal. Potser és cosa meva, que se m’escapa.
Un vent negre
Si quan Marx i Engels van escriure el ‘Manifest comunista’, recorria Europa el fantasma del comunisme, ara, amb aquest espectre mort i enterrat, han aparegut el vent negre del populisme i la mateixa inanitat del continent. Europa no hi pinta res, com una comunitat de veïns incapaç d’aclarir-se amb l’eterna discussió de les derrames. No ha sigut capaç d’articular una resposta alternativa en la guerra d’Ucraïna ni, em temo, ho farà en el nou-vell conflicte a l’Orient Mitjà. Europa és un gos coix, ajagut al llindar de la porta, badallant la seva insignificança, complagut perquè, al cap i a la fi, fins i tot pot viure decentment envoltat de foc.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
