Prendre partit en la guerra dels sexes

Suposo que potser tampoc importen les més de mil dones assassinades a Espanya des del 2003, una violació cada tres hores, més de 400 denúncies al dia per violència de gènere i que 7 de cada 10 no denunciïn l’assetjament sexual a la feina per por.

Suposo que malgrat els esforços per conscienciar, hi ha qui continua sense veure-ho quan parla que «s’està intentant generar una Tercera Guerra Mundial entre homes i dones». Aquesta vegada ho va dir Ángel Martín en un vídeo, però podem canviar el seu nom pel de qualsevol altre home o dona. És un clàssic.

Fa mesos deia Martín que el preocupava la falta d’empatia. I sí. Preocupa quan s’opina amb el pensament fàcil. L’equidistant, el que no empatitza amb qui pateix, el guai amb què no et mulles. És rendible. Intentes quedar bé davant milers de seguidors. Però al final sí que prens part. I passa quan poses en el mateix punt de partida qui rep el mal que qui l’exerceix. I, amb això, es qüestiona qui parla per defensar-se. 

El feminisme ha dit mil vegades que les dones no són éssers de llum i això no canvia la realitat. Parlar de guerra de sexes quan és a nosaltres a les que ens maten i agredeixen és gronxar-se bastant. Parlar de radicalització davant un moviment que demana conciliació, negociació, relacions afectives, drets i rebuig de la violència és injust. Parlar de generalització quan les enquestes científiques confirmen que els homes ens agredeixen és negar la realitat. Si hi ha dubtes és fàcil saber de quin costat estàs depenent de qui t’aplaudeix.

Això ha passat en plena setmana on la Reial Federació Espanyola de Futbol ha demostrat l’essència del masclisme: paternalisme, intimidació, assetjament i no escoltar les seves jugadores. Quina diferència entre el discurs de Martín i el d’Alexia Putellas demanant ‘tolerància zero’ i que «tot el que sigui posar-s’hi de costat ja és posicionar-se». Això és crear futur.

Notícies relacionades

L’art de perdre

Només un minut

Els que recolzen allò de la guerra de sexes de les dones contra els homes diran que cancel·lem els que opinen, quan durant segles nosaltres hem sigut les cancel·lades. Diu Martín que «no es va entendre». Ja, allò de sempre. I que intentava ser «conciliador». No es pot ser conciliador amb qui agredeix. I sí, el que vam entendre és que és ell que no entén que aquest canvi és el d’una societat que diu «‘se acabó’».

Si hi ha una guerra silenciosa sempre va ser la del masclisme contra nosaltres. Les nostres assassinades estan allà com a veritat d’aquest horror. Per les que no van poder parlar, ara parlem i no callem. I davant aquesta guerra nosaltres no hi anem amb armes, sinó amb paraules. Demanant memòria, respecte i justícia. Sempre es pot aprendre i canviar d’opinió. Cadascú que prengui partit abans no sigui tard.