L’ESPANYA POSSIBLE (3) Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Carles Puigdemont ha decidit donar una oportunitat al ‘pedrisme’. El president del Govern en funcions es pot considerar un afortunat. Abans no li va voler donar a Pere Aragonès perquè presidís la Generalitat, ni a Núria Marín perquè seguís al capdavant de la Diputació de Barcelona. Ni a Jaume Collboni perquè compartís l’alcaldia amb Xavier Trias. Després de sis anys de defensar el legitimisme de l’1-O i esperar el seu reconeixement per la justícia europea, Puigdemont torna a la casella de sortida, la d’aquell 26 d’octubre en què va estar a punt de convocar eleccions per mirar d’evitar l’aplicació de l’article 155 de la Constitució. No es va fiar ni de Mariano Rajoy, llavors president del Govern, ni de Pedro Sánchez. Aquesta és una de les claus de com ha negociat aquesta vegada, amb pagament per endavant. Ha preferit una demanda relativament modesta però que pogués exhibir com un «fet comprovable» a la contraprestació d’una d’aquestes promeses altisonants de Pedro Sánchez que es dilueixen amb el cobrament del que s’ha pactat. I aquesta serà la dinàmica de la negociació per a la investidura. No hi haurà avanços fins, com a mínim, el 19 de setembre, quan el Consell de la UE ha de prendre en consideració la petició d’Espanya de modificar el reglament lingüístic per incloure totes les llengües cooficials.
EL DAFO DE CARLES PUIGDEMONT
iv>
La segona clau d’aquest camí de retorn de Puigdemont a la negociació política és la competició del seu espai polític, que ara es diu Junts, amb l’Esquerra de Junqueras i Rovira. Un error de càlcul d’Artur Mas al convocar les eleccions catalanes anticipades del 2012 va portar la llavors CiU al camí independentista. I molts dels seus dirigents van fer el pas per una barreja de conviccions i d’ambicions. Els que havien sigut des dels seus temps de militants de les joventuts confessos sobiranistes van convèncer la generació anterior de fer el pas amb l’objectiu de mantenir el poder com els oferia Junqueras. Aquest pas va tenir costos. Entre aquests, la dissolució de la mateixa CiU, la ruptura sentimental amb Pujol i, finalment, l’enviament del mateix Mas a la «paperera de la història».
Aquest periple va alimentar en una part de l’actual Junts un recel gairebé irracional cap a Junqueras i Rovira al considerar que van aprofitar la debilitat generada per aquesta aposta independentista per intentar ocupar el seu espai polític (mai han pres en consideració el mal que els va infligir la corrupció). Aquesta és la clau de la decisió d’aquest 26 d’octubre de Puigdemont encoratjada pels Jordi Turull, Josep Rull, Albert Batet o Albert Batalla que li van exigir que no donés a Junqueras la carta de guanyar les eleccions després de l’1-O. Al revés, en les convocades pel 155, Puigdemont va guanyar la batalla a Esquerra i des d’aquell moment té el control total de la formació sense la necessitat de tenir càrrecs orgànics. Per a aquest grup de dirigents és el seu principal actiu electoral i ells mai l’abandonaran perquè si és on és és per haver fet el que ells li van demanar. En conseqüència, la principal obsessió de Puigdemont és que si accepta tornar al camí de la negociació com ha fet Esquerra, ho ha de fer amb un estil radicalment diferent per recuperar oxigen en el camp independentista, amb aquest pagament per endavant que hem vist en el cas del català a la UE. Poca transcendència però molta seguretat i dramatúrgia. Just al revés de la pompositat dels acords d’Esquerra amb Sánchez, almenys en aparença.
Si el 19 de setembre es confirma la viabilitat del mètode, llavors Pedro Sánchez haurà d’afrontar el contingut. El punt de partida de Puigdemont és clar: amnistia i autodeterminació, no gaire diferent del d’Esquerra, abans i ara. Als republicans se’ls va dir que l’amnistia era inconstitucional i se’ls va donar a canvi els indults i la supressió del delicte de sedició, mentre que en matèria d’autodeterminació se’ls va posar sobre la taula la votació d’un acord quan existís.
Sánchez ara està en una altra fase mental. S’ha envalentit dins del seu partit i del seu espai polític. La contestació al pacte de la mesa del Congrés s’ha limitat a un comentari personal de García Page, els presumptes socialistes bons estan amagats davant la força del ‘pedrisme’ que, a més, ha assimilat Sumar més a una espècie de Nova Esquerra de Diego López Garrido que a l’IU de Julio Anguita, precursora de Podem.
En aquest context, el definitiu retorn de Puigdemont a la negociació política dependrà de tres elements: que cada compromís que pugui assumir Sánchez sigui transformable en un «fet comprovable», i això sembla més probable en el tema de l’amnistia –amb un altre nom– que en el de l’autodeterminació; que Puigdemont estigui disposat a acceptar que una i una altra cosa no són deslligables; l’amnistia del 77 es va basar que els condonats acceptaven el marc legal en unes determinades condicions, de manera que si l’Estat esborra l’esdevingut ha de ser perquè té alguna garantia que no torna a patir actuacions com les del 6 i el 7 de setembre del 2017, que no només va trencar la legalitat sinó que van ignorar gairebé la meitat dels catalans, una cosa que algú que aspira a crear un estat democràtic no es pot permetre; i, finalment, que en allò que els acords impliquin una reforma territorial de fons, que Espanya necessita, cal buscar la manera d’implicar com a mínim el PP, com el mateix Puigdemont ha reclamat en alguna ocasió.
Carles Puigdemont Josep Rull Jordi Turull ERC - Esquerra Republicana de Catalunya Oriol Junqueras Pedro Sánchez Junts per Catalunya
