L’Espanya possible (2) Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
El que duri el ‘pedrisme’
Aquesta legislatura que es constitueix dijous durarà el que duri el ‘pedrisme’. El ‘pedrisme’ és la tercera reinvenció de Pedro Sánchez i és una aventura política que es basa a aconseguir el Govern d’Espanya sumant tots els que no volen que el tingui Vox. Va sorgir en l’última campanya electoral com a reacció a l’‘antisanchisme’ que va néixer amb la lògica contrària, ajuntar tots els que, per una raó o altra, no volen que segueixi en dansa el que anomenen el ‘sanchisme’, una amalgama en la qual, segons el llenguatge dels seus inventors, es barregen etarres, independentistes fugitius de la justícia, filocomunistes i altres males herbes. Són els «que et voti Txapote», que aquests dies mengen crispetes parangonant el pacte d’Azcón a l’Aragó amb Vox i el de Chivite a Navarra amb Bildu. Vostès ja deuen estar marejats amb tant joc de paraules de l’articulista. I tenen raó, però és que la política en aquest moment és una conjura de simplificacions, cada una més ridícula. Per resumir, el ‘pedrisme’ va néixer el dia que Sánchez va decidir acudir als platós de televisió on feia quatre anys que escorxaven el ‘sanchisme’ i va lliurar en camp obert una campanya contra el que anomena la dreta política, econòmica, mediàtica i judicial, o sigui tots el que no pensen com ell ni li riuen totes les gràcies. Va perdre les eleccions, però va guanyar aquesta primera batalla a l’aconseguir que el PP i Vox no sumin majoria absoluta ni tinguin la possibilitat aparent de negociar cap abstenció que els permeti obtenir la presidència del Govern amb majoria simple. El ‘pedrisme’ lliura aquests dies la segona batalla, aconseguir la presidència del Congrés, una condició necessària però no suficient per deslliurar amb garanties la tercera i definitiva batalla: la investidura.
El ‘pedrisme’ és un artefacte polític que té el mateix comportament que els eucaliptus: creix molt dret, és flexible als cops del vent huracanat i no deixa créixer res al seu voltant. En l’última campanya es va evidenciar que, amb el ‘pedrisme’, no hi ha un número dos ni del PSOE ni del Govern. Va haver de sortir l’expresident Zapatero a exercir com a tal. Però a més, els que s’associen amb el ‘pedrisme’ veuen minvades les seves forces. Dos aliats de l’anterior legislatura, Sumar i Esquerra, van perdre quatre i sis diputats, respectivament. Però el ‘pedrisme’ es basa a no acceptar cap ombra de dubte o d’angoixa respecte al futur perquè es fonamenta en la fe infrangible en la victòria que emana del líder i que la resta, dins del seu partit i dels seus aliats, no poden ni han de dubtar, ni de bon tros discutir. S’han d’embolicar en la seva capa i deixar-se portar. Se’ls grava un vídeo, se’ls diu que no sabem com però sortirem investits i se’ls envia de vacances. I el futur és en mans de no se sap qui ni se sap on que, discretament, està teixint una aliança amb els de l’anterior legislatura i amb Puigdemont.
EL DAFO de PEDRO SÁNCHEZ
iv>
La pedra a la sabata del ‘pedrisme’ és ara Junts i Carles Puigdemont. Els incondicionals diuen, i el pitjor és que ho pensen, que Pedro Sánchez no ensopegarà ara si no ho ha fet abans ni amb pandèmia, ni amb el volcà de La Palma, ni amb la guerra de Putin, ni amb la inflació. El ‘pedrisme’ es basa, entre altres coses, en el fet que Pedro Sánchez ha guanyat moltes votacions pràcticament gairebé sense negociar els suports, des de la moció de censura fins a la reforma laboral, passant per algunes pròrrogues de l’estat d’alarma en ple confinament. Les primeres escaramusses amb Puigdemont no han sortit gaire bé. A la Moncloa sembla que, finalment, ja han entès que no hi ha cap «sector pragmàtic» a Junts capaç de doblegar la voluntat de Puigdemont. Ni tampoc l’expresident és sensible a les pressions dels empresaris de tota la vida, siguin més o menys catalanistes, perquè considera que van trair el seu país el 2017. De manera que han tornat a la casella de sortida i aquests dies van fent classes d’amnistia i autodeterminació. I comencen a arribar a la conclusió que el primer pot arribar a ser més comestible per a la seva militància que el segon. Es tractaria de trobar la manera, amb un altre nom, de fer que decaiguessin les causes contra aquestes 4.000 persones que, d’una manera o d’una altra, són als jutjats per l’1-O i els seus derivats. El drama per a Junts serà quan Laura Borràs en pretengui ser una de les beneficiàries.
Tot el que serveixi per portar la carpeta catalana dels tribunals a les urnes ajudarà a rellançar Catalunya, però cal assenyalar dos límits: la impunitat, que no és en l’ànim dels propulsors d’aquesta idea però que ja sabem que té conseqüències nefastes per a la qualitat de la democràcia, i l’obscurantisme; això no va que un mediador mediàtic creï les condicions per salvar una votació. L’Espanya del ‘pedrisme’ s’ajusta més a la realitat que l’Espanya del «que et voti Txapote», però l’una necessita l’altra. De la mateixa manera que Europa es fa amb Ursula von der Leyen i Pedro Sánchez, cosa que el ‘pedrisme’ mai aplica a la realitat espanyola. El ‘pedrisme’ se’n juga la existència i pot arribar a sobreviure però difícilment farà l’Espanya possible que es necessita. No emboliquin d’oportunitat històrica el que és supervivència política i mediàtica.
Sumar José Luis Rodríguez Zapatero Carles Puigdemont PSOE ERC - Esquerra Republicana de Catalunya Pedro Sánchez
