Calidoscopi Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Pluja d’estels
La nit de Sant Llorenç és una cita esperada per tothom, en especial per aquells que, estant de vacances lluny de les ciutats, fan d’aquella nit un retrobament amb el primitivisme
En l’etern retorn que és la nostra vida arriba de nou la pluja d'estels, el fenomen natural que els astrònoms anomenen Perseids i la gent comuna coneixem, acollint-nos a la poesia, com les llàgrimes de Sant Llorenç per produir-se entorn d’aquesta festivitat. La nit de Sant Llorenç marca el centre de l’estiu i per això té un significat especial com al febrer el dia de les Candeles, quan la llum torna a il·luminar el món després de la foscor del desembre i el gener, o al mes de novembre el dia dels Difunts, final d’un cicle de la vida que l’Església Catòlica ha sabut patrimonialitzar, donant un patrocini a cadascun d’aquells moments que marquen l’esdevenir al calendari del nostre discorriment com a espècie subjecta als canvis de la natura còsmica.
Enmig de l’estiu, doncs, la nit de Sant Llorenç i les dues o tres anteriors i posteriors suposen una cita esperada per tothom, en especial per aquells que, estant de vacances lluny de les ciutats, on la contaminació lumínica dificulta veure el fenomen, fan d’aquelles nits un retrobament amb el primitivisme, un retorn als temps en què la humanitat vivia sotmesa al poder dels astres i de la natura, dominadors de la seva imaginació i de la seva mateixa existència, ja que el seu poder era infinit llavors. Dels astres i de la natura van sorgir les religions i les llegendes (dues branques del mateix arbre de la ficció) i se’n van fiar els nostres avantpassats per avançar a les palpentes per la història fins que la llum elèctrica i altres avenços els van permetre il·luminar el món al seu gust, sense dependre del sol i els altres astres. Per això totes aquestes persones que per milions mirem al cel aquestes nits, escrutant el viatge de les estrelles pel firmament, sentim la mateixa fascinació que aquells i el vertigen que produïa als primers homes i dones sentir la fragilitat pròpia i la del cel, incapaces de subjectar, una, la seva fantasia i l’altre, les estrelles i les seves pors. Mirar al cel suposa sempre enfrontar-se a la pròpia insignificança, però també, alhora, a la immensitat del temps representada per aquestes llums que es mantenen fixes, nit rere nit i any rere any sobre els nostres ulls fins que un estiu desapareixen deixant darrere seu una fugaç estela de llum, com els homes i les dones fem quan ens acomiadem. Aquesta fragilitat infinita de tot és la que ens commou i atrau, la que ens arrossega a indrets foscos aquestes nits per sentir-nos, com els nostres avantpassats, part de la seva immensitat.
Però no tots participen d’aquest sentiment còsmic. N’hi ha que, mentre les estrelles volen, mentre el firmament es para i es queda en suspens sobre les nostres mirades durant minuts i hores com en la imaginació, continuen sense mirar al cel creient que les estrelles són les que els guien la resta de l’any, siguin on siguin, i que no són altres que la del poder i el luxe, l’èxit social i econòmic, el triomf en qualsevol de les seves facetes i les seves versions, tots aquests vellons d’or que també guien la humanitat des dels seus orígens i que per a molts brillen amb més fulgor que les estrelles i que el sol en la seva ambició. Fins a l’extrem d’haver fet exclamar a Albert Einstein, el descobridor de la relativitat del tot i un dels nostres grans genis, que només hi ha dues coses infinites en aquest món: l’estupidesa humana i l’univers. I sobre la infinitud de l’univers en tinc dubtes, hi va afegir.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
