Entendre Puigdemont (i 2)

Puigdemont és una persona obstinada. La seva aposta per la independència de Catalunya no és de l’any 2012 sinó que ha marcat la seva vida personal, professional i política. A principis dels 90, per exemple, es va agafar un any sabàtic per explorar els processos d’independència als països que havien sigut satèl·lits de l’URSS. Ha fundat i dirigit una agència de notícies en català o un setmanari en anglès més pel convenciment polític que pel rendiment professional. Va entrar i va sortir de Convergència en diverses ocasions, en funció de la més gran o més petita intensitat del nacionalisme d’aquesta formació. Aquesta obstinació es tradueix en el fet que mai perd qualsevol possibilitat d’avançar, però mai renuncia a l’objectiu final, costi el que costi. 

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Amb aquest perfil, per a Puigdemont Junts no és una finalitat sinó un instrument. De la mateixa manera que Artur Mas es va desfer de Convergència per allunyar-se dels fills de Pujol, Puigdemont va dissoldre el PDECat i va fulminar Marta Pascal per recolzar sense el seu permís la moció de censura de Pedro Sánchez contra Mariano Rajoy. I no és perquè sigui un killer polític sinó perquè les estructures de partit, avui representades per Jordi Turull, o la gestió dels interessos del seu entorn les entén però mai, fins ara, ha deixat que pesin més en les seves decisions que l’objectiu final.

¿Pot Puigdemont arribar a permetre que Junts faci president ara Sánchez? Pot fer-ho. Però no ho farà perquè l’hi exigeixi la direcció del seu partit. No ho farà només per evitar que Vox governi Espanya. No ho farà d’esquitllentes. Sánchez té el mes d’agost per saber per què ho farà.