Sèrie mítica Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Deu anys sense Gandolfini Soprano
Mor James Gandolfini, protagonista de Los Soprano
No acceptaríem, ni ens semblaria versemblant, que el protagonista, un personatge veritablement carismàtic i especial, morís d’un atac al cor en una ficció i, no obstant, és una cosa que tots hem hagut, no només d’acceptar, sinó també d’assumir, en la vida.
Fa just ara deu anys va morir a l’habitació 499 de l’Hotel Boscolo Exedra, a Roma, James Gandolfini. Xoca veure ara que només tenia 51 anys i, encara més, que quan va començar a interpretar Tony Soprano, una mena de roure en samarreta imperi, no arribava als 40.
Al Temple dels Escarbats, el pis del Raval que compartia amb els meus amics quan teníem vint i tants anys, estimàvem molt el Tony, és clar, i ens comunicàvem amb frases de la sèrie. Per explicar, amb cara picassiana de ressaca, per què havíem acabat tan tard la nit anterior, per fingir que havia sigut a desgrat nostre i que voldríem haver marxat abans, deixàvem anar aquesta sentència del ‘Padrí’ que solia entonar Silvio: «‘When I thought I was out, they pulled me back in’». I després la millor amenaça del Tony: «La pròxima vegada no hi haurà pròxima vegada».
Vam arribar a comprar el llibre de cuina d’‘Els Soprano’ i, per veure els capítols, cuinàvem ‘spaghetti alle vongole’, que devoràvem vestits amb samarretes de tirants abans de clicar al ‘play’ i encendre havans. El contagi era tal que després d’una marató d’episodis recordo penjar de males maneres, o de maneres mafioses, el telèfon a algú amb una frase en un italià manicomial (encara no sé si a l’altre costat va al·lucinar una teleoperadora de Vodafone, l’editor d’alguna de les revistes en què col·laborava gairebé gratis o la meva mare).
Tampoc sé si ens va impactar més el final d’‘Els Soprano’, que vam haver de veure cap al 2008, o la mort de Gandolfini, que ens va sacsejar cinc anys després amb aquell pis ja desmantellat. O, encara més, descobrir ara que tenim l’edat d’aquell pare de família (i de La Família) calb i amb coll de sequoia.
Potser pel primer impacte va arribar a anar a Nova Jersey amb la meva parella poc després del final de la sèrie, per recrear la críptica escena final. Vam pagar la ruta de fans dels Soprano, en què un bus d’HBO ens portava per diverses localitzacions. Un home, amb el micròfon a la mà i al costat del conductor, regalava anècdotes. Era, de fet, un extra de la sèrie, que va explicar alguna cosa que em va fer pensar que em faria més pena que morís l’actor que el personatge. Pel que sembla, aquests actors terciaris i esporàdics cobraven per frase. Algunes de les estrelles intentaven sempre regalar-los una altra línia. Per exemple, si ells interpretaven un cambrer, Gandolfini improvisava alguna frase (curt de cafè, vull la carta en paper, el que sigui) per provocar una segona rèplica i que cobressin una mica més.
Notícies relacionadesVam anar també al Bada Bing, on alguns clients bevien sota la norma «‘booze or boobs’» (és a dir, si les ‘strippers’ feien ‘topless’ no se servien begudes). Quan una amiga, que es volia comprar un tanga amb el rètol del famós local de la sèrie, dubtava entre la talla S o la M, l’encarregat del local li va dir: «Conec el teu cos millor del que tu coneixes el teu cos. És la S».
Era difícil, en aquell moment, saber si érem dins o fora de la ficció, tal com agafes carinyo a un actor a través del seu personatge cèlebre, de la mateixa manera que algunes àvies peguen cops de bolso als intèrprets dels dolents de telenovel·les. Vam menjar anelles de ceba al ‘dinner’ de l’última escena. I, quan va acabar la ruta, vam baixar de l’autobús i vam sentir un xiulet: allà hi havia Vito Spatafore, o l’actor que l’interpretava (difícil ja saber-ho a hores d’ara), fent ‘top manta’. Venia d’amagatotis marxandatge fals de la sèrie i acceptava fotos. Encara faig lliscar el ratolí del meu ordinador sobre una estora amb el logotip dels Soprano. El treball del temps ha esborrat l’autògraf, de la mateixa manera que hem perdut els DVDs, ja inservibles, que posàvem en aquell pis, però no el record de Tony Soprano en samarreta imperi, de James Gandolfini en samarreta imperi, de nosaltres en samarreta imperi. ¿Algú ha posat vi blanc a les cloïsses amb julivert? En va sobrar un culet a la festa d’ahir.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
