Les energies renovables, el boc expiatori

Les energies renovables representen un paupèrrim 5,8% del consum d’energia a tot el món (a Catalunya un 5,4% el 2019). Amb tot, ha fet fortuna l’afirmació que no estem fent una veritable transició energètica, sinó que aquestes s’afegeixen a les fòssils que continuen creixent. És cert que la demanda d’energia segueix creixent a escala global, però això no és culpa de les renovables.

La culpa és d’un model de desenvolupament socioeconòmic global que es basa en 2 factors insostenibles per naturalesa. El primer és un metabolisme material i energètic lineal: d’extracció, explotació i dejecció. Pel que fa a matèries primeres, a Europa consumim cada any 15.700 kg de materials per habitant i només el 44% es reciclen o queden fixats; el 56% restant són residus abocats. ¡Correspon a 221 vegades el pes d’un europeu, cada any! Pel que fa a l’energia, el 2020 al món es van produir 21.800 milions de metres cúbics de combustibles fòssils. Això equival a una muntanya de 2,8 km d’alçada, 2,8 km de façana i 2,8 km de fondària. ¡Cada any també!

El segon factor, el creixement econòmic. Tots els països (capitalistes, comunistes i dictadures) basen la satisfacció de necessitats, serveis i progrés de la societat en un model d’expansió contínua del PIB. És un pilar tan monolític de la civilització actual, que impregna fins i tot els models de lluita contra el canvi climàtic de l’IPCC. Les renovables no tenen la culpa ni del primer ni del segon d’aquests factors. I tampoc tenen la culpa que els Estats que no gaudeixen del nostre nivell de vida (cada habitant del Nord Global és com 3 de la resta del planeta quant a materials i energia) vulguin «atrapar» els països rics en renda i accés a béns, tecnologia i serveis.

Notícies relacionades

Manifest per reduir emissions: «Les renovables comporten efectes negatius però no tenir-les és molt pitjor»

El Govern defensa els parcs eòlics a l’Empordà, l’Ebre i la Catalunya Central: «És on bufa el vent»

Les renovables tampoc són les culpables que els darrers 30 anys la globalització neoliberal hagi alimentat la deslocalització industrial cap a Àsia, el Magreb i Llatinoamèrica, ni que ara es despertin els Estats europeus al fet que els materials crítics per la transició energètica i el seu processament estiguin bàsicament en mans de la Xina. Ens hem acostumat a viure com reis ignorant d’on venen els productes que comprem, ignorant què passa quan ens en desfem i obviant encara més l’energia que ha estat necessària per produir-los i la que fa falta per sostenir el tren de vida que portem. Hem convertit l’hiperconsum en la norma. I ara que toca canviar de rumb, necessitem un boc expiatori per «no mirar amunt»; per no confrontar el fet que hem de consumir menys.

Hi ha excel·lents publicacions explicant que hem de decréixer, però ara per ara, malauradament, el seu major èxit és nodrir l’oposició a les renovables, que les necessitem sí o sí si volem empetitir el gegantí cub de fòssils que cremem any rere any. Enguany, per respectar el límit científic de l’any 2030, Catalunya hauria de retallar un 6,2% les emissions de CO2, però no ho farà. És un pas més cap a l’abisme. Des del Gloria (2020) i l’actual sequera a Catalunya els impactes del canvi climàtic i la contaminació han costat l’equivalent a 2.500 milions d’euros, un peatge que creixerà sense aturador si no actuem de manera immediata i decidida. Però el problema són els aerogeneradors i plaques al paisatge que ens estalviaran 20 o 30 anys d’emissions. Hem convertit les renovables en el boc expiatori d’un sistema que no sabem i –m’atreviria a dir– que no volem canviar. Ja ho farà la generació dels nostres fills i nets, amb el que els quedi de civilització