Lionel Messi: moren els llocs on vam ser feliços

Per alguna cosa van anomenar Cruyff el profeta del gol. No només col·lecciona pilotes d’or, col·lecciona també lligues, champions, rècords golejadors i d’assistències i algun campionat americà i mundial amb la seva selecció. Durant aquesta última temporada al PSG ha afegit a la seva col·lecció, a més del títol, 21 gols i 20 assistències en 40 partits. No ha estat suficient, i el col·leccionista abandona el PSG després de dues temporades. París bé val una missa, però no val per a Messi.

Afortunadament per a ell, de Messi mai s’ha dit que «és un dels jugadors amb més talent de la història». Quan d’un jugador es diu que té talent, ens estan dient que és un gandul, o un vividor, o poc professional, o senzillament que l’únic que tenia era això, talent, que és gairebé com no tenir res. Com tenir ‘un tío en Graná’. Això del talent queda per a jugadors com Guti, Mágico González, Gascoigne, Ballotelli i d’altres que es van quedar en talentosos, com si això fos alguna cosa. De talent en té el forner del meu barri, que fa unes barres rústiques per llepar-se’n els dits. I no en vendria ni una si no s’aixequés cada dia a les sis del matí per preparar-les.

Messi es queda sense París, però pitjor ho té París, que es queda sense Messi. L’endemà d’anunciar la marxa del jugador, el PSG va perdre 700.000 seguidors a Instagram. A París desconeixien que als ídols se’ls ha de tractar amb delicadesa. Per això, a Catalunya els llacistes van admetre sense badar boca que Messi no pronunciés ni una sola paraula en català després de viure a Barcelona més de 20 anys, i en canvi humilien en les xarxes qualsevol compatriota seu que hagi arribat fa dues setmanes per treballar de cambrer, si no atén els clients en català.

Falta per veure on recalarà Messi, no sembla arribat el moment de finalitzar la seva carrera al Newell’s del seu Rosario natal, com ha confessat que seria la seva il·lusió. Estaria bé que ell i Ronaldo acabessin a l’Espanyol, com van fer Kubala i Di Stéfano. Seria tancar poèticament un cercle, si bé em temo que els temps han canviat i els jugadors actuals es mouen menys per romanticisme que per diners, i en això manen els àrabs. Per no dir que l’Espanyol està a Segona, i no és cosa de portar Messi a jugar a Amorebieta, sigui dit amb tot el respecte.

Els culers tenen la lleu esperança que Messi torni al club que el va acollir i va consagrar. No sé si Messi té aquesta mateixa esperança. Julio Ramón Ribeyro va sentenciar que també moren els llocs on vam ser feliços. Millor, per tant, no tornar-hi. Això de Messi seria ara un fitxatge, i la història demostra que, en qüestió de fitxatges, el Barça es mou a l’atzar –qui diu a l’atzar diu a caprici de comissionistes–, tant en pot sortir un Stòitxkov com un Bogarde, un Neeskens com un Petit. Al Barça li van les coses bé quan agafa –de nou per atzar– un bon grup de joves del filial, tot i que un de format per Messi, Iniesta, Xavi, Busquets, Pedro, Piqué, Puyol i, fins i tot, Valdés apareix una vegada en la vida. Això, amb sort. A la majoria no els apareix mai.

Notícies relacionades

Messi i Barça, el temps s’acaba

Paraules llancívoles

El pitjor de Messi és una vida sense estrèpit ni dins del camp ni a fora, això la gent no ho suporta. ¿Com pot ser que un futbolista continuï casat amb la seva nòvia de l’adolescència? ¿Com pot ser que no hagi donat mai positiu en cocaïna? ¿Cap baralla amb un fotògraf? ¿Cap negoci ruïnós? Hi ha qui assegura que una vegada va xutar una pilota a la grada del Bernabéu i que una altra vegada va dir «babau» a un holandès. Amb això no anem enlloc, així no serà mai idolatrat fins al paroxisme.

Ho va escriure Fontanarrosa, de Rosario i també apassionat del futbol com ell, tot i que aficionat del Rosario Central i no del Newell’s, a ‘Lo que se dice un ídolo’: «‘No podés ser ídolo si sos demasiado perfecto, viejo. Si no tenés ninguna fulería, si no te han cazado en ningún renuncio... ¿Cómo mierda la gente se va a sentir identificada con vos? No, mi viejo’».