NEWSLETTER
Borràs i el règim del 78
La raó es perd quan en nom de les presumptes conviccions s’acaba negant la realitat. El discurs de Laura Borràs després de ser condemnada per haver manipulat uns contractes amb un amic seu va ser el mateix que hauria fet si la sentència no inclogués una petició d’indult, perquè el tribunal considera que no té més remei que imposar-li una pena, malgrat trobar-la desproporcionada. Aquest exquisit respecte pels drets d’una persona jutjada, propi d’un Estat de dret, contrasta amb les paraules de Borràs sobre la presumpta persecució política que ha patit per les seves idees polítiques i la injustícia del seu processament. La immensa majoria dels independentistes han entès que a l’encara presidenta del Parlament no l’han jutjat ni l’han condemnat per la seva defensa de l’1-O ni per la seva defensa de la legitimitat del president Puigdemont. Per això sempre que convoca els ciutadans per recolzar-la hi van quatre gats. Això sí, la direcció del seu partit, incomprensiblement, assisteix en ple perquè tenen pànic que encapçali la llista cívica amb què amenaça l’ANC. Aquest despropòsit, a més d’empetitir el moviment independentista, és un insult moral a les persones que sí que hagin pogut patir algun excés judicial per les seves idees polítiques. Però la justícia dels règims autoritaris mai perdona una pena si aconsegueix imposar-la.
L’obcecació de Borràs i la covardia del seu partit (en privat ningú la suporta) deixen el Parlament en una situació penosa, amb una presidenta apartada del càrrec per estar condemnada per corrupció però que es nega a dimitir. Per arribar a aquesta situació, diuen alguns, no hauria fet falta dinamitar CDC, arrasar el PDECat i fundar Junts. En la seva xerrameca, Borràs evita dir que la legalitat que la fa presidenta del Parlament és la mateixa que la de la justícia que la condemna. De manera que, si fos tan pura com diu, dimitiria d’un càrrec reinstaurat pel que ella anomena el «règim del 78», un niu de corrupció i fatxes. Però no, la frivolitat política de Borràs la porta, com diu una dita catalana, a riure’s del mort i de qui el vetlla mentre Turull se n’avergonyeix en silenci. En el règim del 78, segons li sembla a Borràs, tot és espuri menys el sou. n
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
